Amb la publicació de l’obra poètica completa de Lluís Alpera es dóna cim a la divulgació d’un dels poetes més solvents de les nostres lletres. Cavalls a l’alba (Obra poètica) ens permet de veure en conjunt l’interessant univers poètic d’Alpera i la seua evolució al llarg de quaranta anys de creació.
El llibre ve presidit per un Ilarg i acurat estudi d’Arthur Terry que explica les claus poètiques i la coherència en l’evolució de l’obra de Lluís Alpera al llarg de dotze títols. Des dels primers poemes sobre l’amor i la mort, bastits a l’ombra de Salvador Espriu, el poeta valencià evoluciona en Magre menjar i Dades de la història civil d’un valencià a una poesia més conscient de les circumstàncies quotidianes de la dura postguerra, amb un estil més realista. A causa de les escasses simpaties que desperta la paraula «realisme», el professor anglès autor del pròleg es veu obligat a matisar i reduir l’adhesió d’Alpera al realisme, tot indicant que la seua relació amb aquest moviment és «més aviat una qüestió d’actituds que d’una actitud literal». Si un defensor del realisme no va ser realista, llavors qui ho va ser?, en què va consistir aqueixa proposta literària? El nus de la qüestió resideix segurament en el fet que sovint es llegeix la poesia dels anys seixanta des d’uns eslògans didàctics que fan pensar en una desídia lírica, la qual cosa contrasta sovint amb el contingut autèntic dels poemes. La persona que tinga una visió plana de la literatura d’aquells anys se sorprendrà en trobar a obra d’Alpera poemes acurats amb una presència constant d’imatges. D’altra banda, la poesia que feia llavors Alpera no es reduïa a la corda narrativa i prosaica; atès que al costat dels poemes més combatius, s’hi troba per exemple, una poesia intimista o de ressonàncies populars.
La publicació de Surant enmig del naufragi final (1985), Tempesta d’argent (1986) i Els dons del pleniluni (1990) representà l’inici d’una nova etapa, molt fecunda, en la trajectòria literària de Lluís Alpera. La seua poesia és, ara, barroca i sensual, de lèxic violent, rica en referents culturals, però els temes continuen essent els d’abans (l’ amor, la mort, el temps, la identitat personal i el país).
En els llibres següents, L’emperadriu de l’Orient (1992), Amb cendres i diamants (1995) i Els bells papirs d’Alexandria, inèdit fins a la publicació de la seua obra completa, em sembla que Alpera aconsegueix el seu estil més personal, perquè, al costat d’algunes melodies de to popular, elimina el barroquisme dels llibres anteriors i aposta per un llenguatge més contingut que s’adequa millor a una poesia més introspectiva i més profunda en la reflexió moral. La lectura de Cavalls a l’alba, a més d’oferir moments de bona poesia, serveix per comprendre el camí que han seguit els poetes que es donaren a conèixer en els durs anys de la postguerra i els seus esforços per adequar la seua veu personal a la sensibilitat de cada moment.
EL TEMPS, núm. 732, pàg. 68, 29/06/1998
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
