Vicent Josep Escartí és un dels autors de novel·la històrica més reputats de la literatura catalana, sobretot per Dies irae, una novel·la que sorprengué per la sàvia recreació del passat i per la potència d’història màgica que fascinà molts lectors en el seu moment. En els seus llibres posteriors, encara que no han tingut tanta transcendència, és meritòria la recreació, o si voleu, la invenció literària i lingüística del segle XVIII valencià. El tracte directe amb documentació i llengua antiga han permet a l’autor fer-se un estil molt personal gràcies al fet que ha sabut assumir com a seu la sumptuositat i la flexibilitat de la llengua clàssica. Ara, com és natural, Escartí ha sentit la necessitat de provar nous móns i, per això, en la recent novel·la, Naumàquia, per bé que ens puga enganyar el títol, ens situa de ple en la València actual. De fet, el llibre més que una novel·la en sentit estricte, amb una trama i una història progressiva, és una recol·lecció de sis històries i sis personatges que tenen poc en comú. Bo, és cert que els personatges que obrin i clouen l’obra han sigut parella, però la presència dels altres en la seua vida és purament fortuïta i momentània, com es veu d’una manera palmària al final, moment en què es lliguen els caps solts que el fabulador ha escampat al llarg del llibre.
Amb tota certesa les històries més afortunades són la primera, on la protagonista és un ser anodí, poc resolutiu i amb tendència a interpretar la realitat amb imatges o fantasies fílmiques. Està divorciada, però li vindria de gust conservar l’espòs, encara que sense saber massa ben bé perquè. Amb aquest objectiu recorre bruixot rere bruixot a fi que facen el que siga per tal que li retornen el marit. Una altra és la de l’arquitecte foll que somia arquitectures impossibles i amb capacitat extraordinària per transformar els espais rutinaris en gran urbs fantàstica, enmig de dissenys de Miquel Àngel i Lebouc. I, per últim, està la història del personatge obsedit en cercar fantasmes del passat, però que asfixiat de perdre’s en abismes estranys decideix desempallegar-se’n buidant totalment la casa. La llàstima és que la màgia i la inquietud d’aquests relats no sempre encaixen bé en les situacions reals i banals on l’autor les col·loca. Amb tot i que el llibre és irregular, tenim al davant un narrador d’estil potent i amb suggerències i idees d’altura.
El segon títol que ressenyem avui és de Josep Franco, un narrador solvent i amb immensa experiència en els distints àmbits de la ficció. Bona part del seu imaginari narratiu gira al voltant de Sueca i la Ribera, de les realitats del País Valencià al llarg del segle XX i els problemes que es generen al voltant de la identitat del País valencià. En aquest sentit, la temàtica d’Això és llarg de contar no és novedosa, però no massa habitual el procediment que fa servir l’autor: desapareix la narració convencional i no tenim una intriga que conduesca el fil argumentatiu. Ací el que val és qui ho conta i com ho conta: la protagonista i narradora de la història, la mare de l’autor, el qual dialoga amb la mare i fa el paper conductor i d’ordenar i aclarir els aspectes que resultem confusos en el discurs de la mare. El nucli de la història són les aventures i les dissorts, essencialment les dissorts, dels components de la família al llarg del XX i de les circumstàncies polítiques i socials que les condicionen. Així veiem desfilar un familiar periodista anticlerical i comunista que acaba el seus dies foll i pregant per la seua salvació, la gens harmoniosa vida familiar de la protagonista, l’esclat de la guerra, l’afusellament del pare, la dura supervivència de la postguerra, que coincideix amb la joventut i els millors moments de la seua vida, i els seus eterns anys de festeig fins poder-se casar… Josep Franco encerta en la caracterització de l’època i de les persones. M’ha agradat com pinta, amb quatre traços, amb tota la seua veritat la forma de ser dels pares de la narradora, persones que podien ser rectes, però eren tossudes, eixutes de caràcter, que tracten tots els seus fills amb la mateixa desconsideració. També com retracta un ambient familiar multicolor i gens harmoniós, amb embolics d’envergadura i baralles ostentoses. D’altra banda, la constant presència de mort (les dones sempre van de dol), les malalties, el fred, la precarietat presenten una realitat dura .En aquest món rural i dominat pel temor religiós, el coneixement venia guiat pels rumors, per allò que la gent deia, i la memòria personal va lligada al ritual de les festes i dels cicles temporals.
Quan la narració arriba als anys setanta, com és normal, la veu del fill guanya protagonisme per explicar els factors de la transició. En aquest punt l’autor vol ser didàctic i pamfletari per tal de fer veure com les raonables intencions valencianistes de construir un país amb cara i ulls foren totalment dinamitades pels partits estatals. Com el llibre no es podia tancar un adéu tan patètic, l’autor ens reserva un final de festa amb jocs artificials en la millor línia del humor grotesc. A partir d’un surrealista somni de la mare, on apareixen emblemes i figures de la cultura valenciana, el fill arriba a la conclusió que el somni i la vida de la seua mare són de totes totes un símbol de la decadència del valencià. Aquesta representació simbòlica culmina en una escena al ritme musical del Misteri d’Elx, on la mare de l‘escriptor levita i s’enlaira com la Mare de Déu del misteri assumpcionista. Per a l’autor aquest final oníric recorda els orígens primitius d’aquest ritual religiós, en el qual el creient reivindica la seu fe i abraça la doctrina de la salvació per l’amor. Delirant sí que ho és, aquesta cloenda. El que jo no sé és si tinc paraules per valorar-lo. En tot cas, la força i gràcia del llibre recau en la veu de la mare, i no només per les expressions més o menys pintoresques o col·loquials, sinó sobretot en les modulacions de la veu, en les distintes estratègies de narrar, en la forma de retractar les persones o referir-se al problemes grossos… En fi, i per dir-ho una vegada més, el reclam del llibre és la figura de la mare.
EL PAÍS, QUADERN, 11/11/2004
Articles recents:
