La vitalitat de la creació poètica no sempre es reflecteix en els prestatges i en les seccions de novetats de les llibreries valencianes, més encara si els autors estan publicats en alguna editorial del Principat, sobretot si no és una editorial de pes i de Barcelona. I un aspectes més rellevants a subratllar en els últims temps és la cada vegada més àmplia la nòmina de poetes valencians en els catàlegs d’editorials de fora del País Valencià. Això és veu, per exemple, en la seua presència progressiva en una col·lecció cada vegada mes prestigiada, com és ara la Biblioteca de la Suda de Pagès edicions de Lleida, on s’han publicat alguns dels llibres que comentaren avui. Per aquestes dues raons considerem oportú remarcar alguns títols que mostren el valor i la diversitat de la nostra lírica més recent.
Encara que no és nou volia ressaltar el darrer llibre de Ramon Guillem, La celebració de la mirada, publicat per l’editorial 3 i 4 i que va guanyar el prestigiós Premi Vicent Andrés Estellés Per bé que aquesta no siga la seua millor obra ens torna a confirmar que Ramon Guillem és un bon poeta amb sentit afuat del lirisme. Ací aposta per una veu més sensible al món extern, amb evocacions de moments i experiències que interessen al poeta. Com suggereix el títol, ens trobem davant d’una poesia d’exaltació vital, de celebració de l’amor, del contacte carnal. Però sense transcendències ni mitificacions. És una veu que parteix de l’experiència, de la matèria, perquè com diu “Ja no crec en el mot, / Només crec en els ulls”. Un cant renovat de l’esclat que hi ha en les coses efímeres de la vida. Així, el poeta ens diu en un dels passatges més afortunats del llibre, “és tan immens el plaer que anheles / com ho és el dubte del somni que s’escapa, / i tanmateix, sempre el percaces”.
Una poesia allunyada de tota metafísica i centrada en la matèria, en la realitat, sense més transcendència que la simple vivència, ens l’ofereix el filòsof Antoni Defez. Com a poeta ha tardat a donar-se a conéixer, però ho ha fet amb força, ja que en poc temps ha publicat tres llibres de poemes. La fam del guepard, el seu últim treball que ha merescut el Premi Les Talúries de Lleida i ha estat editat per Pagès editors, és un llibre que comença a mostrar una solidesa expressiva i una preocupació per la composició del poema. El mateix títol ja ens apunta que l’amor serà tractat en la seua vessant més carnívora, si em permeteu l’expressió, centrada en el desig, en el joc i el xoc dels cossos. Un ideari que juga a partir de “l’ectasi constant de la matèria” desenvoluparà el canemàs dels poemes al voltant dels gestos, espais, estratègies, complicitats, entrebancs, evocacions i afanys relacionats amb el desig eròtic i les relacions amoroses.
De Lleida i de la mateixa editorial ve també Lletra per a un àlbum amb què Manel Rodríguez-Castelló va guanyar el Premi Maria Mercè Marçal. Aquest poemari madur i equilibrat, s’alimenta de la memòria personal, sobretot de la infantesa i joventut i dels afectes familiars, amb la finalitat de mirar de preservar “la mica de llum que fou llegada en herència”. La poesia esdevé en conseqüència l’espai virtual que permet, davant una realitat adversa, salvar “la veu des morts / ja per sempre nostres / i les nostres vides, pastades de fràgil fang”. I, en aquesta obstinada urgència de trobar sentit a les coses, els sers humans donen un pes extraordinari al paisatge, la casa, les persones estimades i “el petit món de les paraules”. La fragilitat de l’existència esdevé consciència i coneixement. I també vitalitat i agraïment. La vida pot ser plena “si saps agrair cada instant / que vius en la consciència / del seu trànsit, / si saps agrair no saber on l’atzar et porta, / tot d’espais blancs per a un àlbum”.
Josep Lluís Roig és un autor que controla els ressorts de la lírica i aspira a fer una poesia de profunditats i contundències, però de vegades el seus llibres són massa irregulars o pesa massa l’ombra d’altres poetes. Ara bé quan supera aquests obstacles aconsegueix llibres de factura més redona, com en Oasi breu i ara en La presó de l’aigua (publicat per Edicions Bromera), que va meréixer el Premi Ibn Hazman de Xàtiva. Amb aquesta obra, breu però amb moments fulgurants, Josep Lluís Roig assaja, per mitjà de versos nítids, imatges i comparacions una poesia reflexiva sobre la realitat humana i les seues circumstàncies. Com en els escriptors anteriors, hi trobem la consciència dels límits, la provisionalitat de les certeses que calen per a viure i l’exaltació del desig, que cerquem fins i tot ens les ocasions més desesperades, perquè “només el desig ens salva en el desig”.
Si per les pàgines dels llibres esmentats corre d’una manera o una altra un cant d’exaltació a la vida, en L’odi de Josep Ballester, Premi Ciutat de València i publicat a Bromera, passa més aviat tot el contrari: és una manifestació rotunda del desengany, que pinta l’existència en termes de pura inutilitat. La vida no és res més que una broma pesada i els homes un pet dels déus, com ens recorda que va dir Joan Fuster. Escrit en prosa i amb una modulació obertament assagística, segueix els passos de la poesia de la negació, molt ben representada entre nosaltres per Joan Navarro, Josep Ballester munta la seua versió particular d’una poètica del dolor.
Els cinc llibres comentats eixamplen el territori variat i dinàmic de la poesia en el nostre idioma. I, tret de l’obra de Josep Ballester, encara que escrits amb voluntat i estils molts diferents, en el fondo comparteixen més coses del que puga semblar a primer cop d’ull: són variacions sobre uns mateixos interessos.
EL PAÍS, QUADERN, 22/12/2005
Articles recents:
Etiquetes: 2005 El País Poesia Panoràmiques