La joia de viure a pesar de tot

Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa. Primerament, amb personatges marginals, fóra de la de circulació habitual, ja foren personatges sota el patró de Bernhard, personatges purs o místics, cisellats amb una psicologia i un realisme líric pròxims a Dreyder. A partir de Maig, Mora fa un salt sobre el precipici i se situa a l’altra banda del que havia fet fins aleshores: explora l’univers de l’amoralitat.

En la línia de jugar amb les convencions, l’autor escriu ara també un llibre singular sobre la gestió d’una malaltia terrible, el Parkinson, perquè no és una novel·la, ni un assaig, ni un dietari. Però treballa amb anotacions, el gros del llibre, que semblen notes d’un dietari, introdueix, en la tercera part i en la quarta, relats de personatges, típics de l’univers d’Ignasi Mora: individus un punt estranys que viuen en l’excentricitat, els quals hi aporten perspectives noves i injecten perplexitats que, en més d’un punt, capgiren aspectes tractats abans. I, si fa no fa, la mascletada final pot servir de metàfora de l’actitud del narrador-malalt. Per si no en tenim prou, en la segona part escriu, amb una ironia sense pèrdues, un testament i diversos obituaris per tal que puguen ser del gust del consumidor.

Diu l’autor que ha escrit el llibre “per desdramatitzar les malalties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor, que és tan escàs arreu”. I ho fa amb prosa, directa, lúcida i tallant. Aboca sobre el paper el procés d’adaptació de la malaltia, de la seua evolució, el canvi permanent i la irreversibilitat del temps, dels quals la gent comença a ser plenament conscient quan cau a les mans de les múltiples madames catalogades per la medicina. A través de flaixos, sensacions, anècdotes, paraules que voregen la profunditat i la filosofia, tot just al costat de descàrregues agosarades i provocadores. El bisturí de l’escriptor és directe i de, tant en tant, trau la seua artilleria de sabotejador contra les convencions o les mentalitats que uniformitzen els sentiments o adormen l’horror de la realiatat. En aquesta dinàmica, no estalvia la provocació ni projectils grossos sobre la ignorància dels metges, tot i els avanços, i sobretot contra els hospitals, que, a banda del costat humà, projecten una ombra inquietant: són una “fàbrica de dolor i mort lenta, i per tant, de la indecisió humana”. O “ens duen a l’hospital com duien els jueus a la cambra de gas: esperant que algú ens salve”.

Des d’un to generalment amable, solcat pel somriure i, de vegades, per la rialla oberta, ens condueix pel viàtic de la soledat del moribund, per dir-ho a l’estil de Norbert Elias, encara que amb la finalitat de no plegar-se a la por —tot i habitar-la—, a la passivitat i, per tant, es planta amb “una voluntat fèrria de subvertir la decadència”. Sap que la malaltia és una amant absorbent, tirànica, però li permet de veure el món amb uns altres ulls i veure un grapat de coses d’allò més simples que abans li passaven desapercebudes. Ignasi Mora no ens estalviarà les punxes de la tragèdia, però sap que el drama i el goig són un continu sense fronteres clares o dues cares de la mateixa moneda. Per això, des la ràbia de la vitalitat no es deixarà enxampar per les urpes de la senyora insaciable, i proclamarà des dels budells de la decadència un cant i una acció per la joia de viure. I fins al final. Perquè, com diu Ignasi Mora, nàixer és començar a morir, però “també comencem a viure” fins al darrer alé.

EL PAÍS, QUADERN, 19/05/2011 Descarrega’t l’original: la-joia-de-viure-a-pesar-de-tot.pdf