Joan Navarro és un dels poetes de l’anomenada generació dels setanta més singulars, perquè el seu univers particularíssim es troba travessat pel filaberquí de la filosofia, i actualment és un dels més actius, no l’únic, és clar. Des de 2004, posem per cas, ha publicat cinc poemaris i unes quantes traduccions de poetes brasilers tant al castellà com al català. A més, de mantenir viva des de 1999 una revista electrònica, SèrieAlfa. Art i literatura, a que a hores d’ara ha publicat un nombre rellevant de poetes de llengües ben diverses. És una modesta ONU de la poesia, que ofereix un viatge de doble direcció: A banda de les llengües més habituals, hi trobarem poetes bascos, suecs, hongaresos, danesos, croats, occitans… El món americà també té una recepció important tan en països com en llengües.
Com es veu en la revista, una de les constants de Navarro és la recerca permanent del transvasament profund entre les diverses arts, sobretot la pintura, ja que per al poeta totes les arts estats lligades segurament per l’arrel, operen sobre la mateixa matèria primera: el món, sovint fosc, caòtic i múltiple, i es trobem amb el mateix dilema: com abocar-lo o transformar imaginativament en art. El diàleg amb la pintura en Navarro ha estat una constant des que publicà amb Pere Salinas Atlas (Correspondència 2005-2004), l’última manifestació de la qual s’ha traduït de nou en un llibre, que funciona com un doble espill, on els poemes i la pintura s’interroguen i il·luminen mútuament. El darrer diàleg entre el poeta i el pintor ha estat batejat amb el nom d’O: llibre d’hores. Bellament editat per Edicions 96. De l’abstracció o línies i fondos de colors sorgeixen contorns lleugerament figuratius. Per tant, la inquietud o misteri i la insinuació planen en les pintures a partir de les quals Joan Navarro crea un univers imaginatiu amb plena sintonia les ànsies i els abismes del pintor. Amb una dicció depurada i mil·limetrada aconsegueix un poesia d’una alta qualitat en que estira i fa creix l’univers que apamà amb més precisió a partir de Magrana i que anà una mica més enllà amb el despullament, jo diria despossessió, de vegades extrem del llenguatge, cosit sobretot amb frases curtes, nominatives, que descriuen accions o enumeren, acumulen o juxtaposen material divers i imatges que comprimeixen càpsules de pensament. La vocal del títol i la resta evoquen un itinerari circular i un univers natural, primigeni: “Baixar al pou humit(…) En l’estança buida: On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor imperceptible de les llavors”. Per després, refer el “dibuix, repetir-lo” i perfilar “el peix que remunta el riu de la llum”. És la represa constant de la paraula i de la vida, de la interrogació incisiva i de la persecució de la llum, tot i que es puga apagar.
L’altre llibre que comentem és El plom de l’ham, guanyador de l’últim premi Ausiàs March de Gandia. Tot i que recull material al·luvió, ja que són poemes sorgits amb finalitats ì temàtiques ben variades i l llarg de període ample de temps, el to és totalment homogeni, travessat per motius i imatges que són marca del poeta. I ofereix un recorregut poètic a valorar. D’entrada, cal destacar dos punts que el diferencien, per exemple d’A Deslloc, per la recuperació en alguns moments el vers i l’estrofa. En segon lloc, pel fet que els poemes sorgeixen al voltant d’un tema o referència més o menys concreta, la sensació d’hermetisme de textos anteriors es redueix. Si em permeteu el joc: si sovint els seus poemes esdevenen flotants –tot evocant Celan- a la recerca d’un ancoratge; ara, semblen tenir-ne almenys un, i per mínim que siga pot orientar el lector.
La poesia Navarro demanava que la situem més enllà d’una visió històrica, perquè es mou en una galàxia personal on es barregen el substrat intemporal, les cultures antigues i les modernes, el mon occidental i l’oriental. Això li per permet una geografia visionària o imaginativa on tot és possible, on els distints àmbits es barregem, com ara que les estrelles siguen subterrànies. És una lírica que enllaça contraris i es fascina amb els materials opacs, líquids i minerals, com tota mena elements de la botànica i de la zoologia. És un perspectiva estàtica i alhora en pura transformació (“No hi ha distància entre les distàncies”). Al seu costat trobem les manifestacions refinades i sumptuoses o de gamma cultural alta. Fa la impressió que no es trobem tan davant mons oposats, sinó que més aviat aquests mons és complementen i es fonen. Així, en el tema de la identitat ocorre el mateix: “Anne: sóc tu que sóc jo”. Ell, jo-tu de poema, és tot a l’lhoral: el lleó i l’unicorne, l’ordit i la trama. És una poesia de transfiguració constant, que es consumeix, es crema i renaix de les cendres amb nova llum a la recerca de més llum, que persegueix “beure la llum i en ésser llum”, “un nou recinte om habitar el dia”. Un periple, s’ha de dir, que tradueix “el bucle de la vida que muda per ser vida, un bri de l’univers”. Un viatgeque ens transfigura en somni, un somni que no fuig la ruïna però en la degradació de les coses naturals hi ha una espai per al trànsit de la llum, per ascendir i mirar les fites fonamentals, com ara “el vol des de la llum cap a la llum primera”. El periple de la recerca conté el germen de la imperfecció, la perfecció mai no és possible ni cap solució és estable: tot du el germen de la contaminació. Per això, les veus de la poesia de Navarro, cerquen la llum darrere de la llum, graten més enllà de l’indicible, van a les palpentes: “Només si busque, sóc veu, sóc”.
És ben manifest que l’opció estètica triada per Navarro siga de lectura còmoda, lleugera, però el que és realment important és la voluntat per de damunt de tot de fer una obra altament artística i explorar un univers complex, dens, cafit d’ idees i emocions. I això és compta a la llarga: solidesa i amplitud.
EL PAÍS, QUADERN, 17/12/14
Descarrega’t l’original: La-llum-i-la-paraula.pdf
Articles recents: