La poesia en català al País Valencià presenta una pila d’autors i llibres de gran interés. Un d’aquests autors és el poeta Marc Granell que des d’aquell llunyà 1977 en què va publicar Llarg camí llarg fins al recent Corrent de fons ha bastit una obra literària de referència, una poesia de llarg abast i de profunda humanitat. El lector de la seua poesia sap des del primer moment que l’autor entén la literatura com un espai idoni per expressar els seus interessos més íntims, les preocupacions, els sentiments, els ressorts més profunds de la seua personalitat. Els poemes esdevenen, per tant, el lloc on millor es manifesta la dimensió humana del poeta. Aquesta clara presència fa que els lectors esperem amb plaer què és el que el poeta pensa de cadascuna de les realitats de les quals parla. Això indica amb tota evidència una cosa: la lucidesa i la força emotiva de la seua paraula.
El primer llibre ja conté en estat embrionari tot la visió del món que s’anirà desplegant en l’obra posterior. En els primers poemes, d’àmbit còsmic i llenguatge filosòfic, apareix la insatisfacció de l’individu davant el món; la impossibilitat d’aconseguir un món ideal impulsa la recerca de la pròpia identitat; l’atenció es trasllada, ara, al reconeixement del propi cos i a les preocupacions de la vida i del present. Aquest sentiment del temps va lligat a l’interés per la història: de la seua història i de la pròpia memòria personal i de la seua terra, en un sentit ètic, moral i polític. Així en Refugi absent (1979), Materials per a una mort meditada (1980) i Exercicis per a una veu (1983) la veu del poeta es despulla del llenguatge filosòfic i es fa més directa, més crítica; és reconverteix en una veu solidària i oberta al futur. Ara les ferides més personals es projecten sobre les ferides dels altres, en uns versos de clara implicació social i política, perquè “dius poble / i et dius”.
Després de set anys de silenci, el 1991 publica un gran llibre, Fira desolada, on la visió esqueixada, adolorida i amarga és quasi asfixiant. La força dramàtica dels poemes subratlla el reconeixement dels problemes existencials i el fet que la vida, és una força cega que ho arrossega tot i tot ho empeny cap a la destrucció. És també la constatació sarcàstica que el patiment i les atrocitats creades per l’home pertanyen a la condició del ser humà. Saber que les coses són com són i van com van no significa una renúncia, vol dir més aviat saber-ne els límits a partir dels quals tornar a començar amb noves esperances, tot i saber que són tan il·lusòries com les anteriors.
La poesia de Marc Granell és una poesia estoica, pessimista, de queixa sarcàstica, però de tant en tant hi afloren moments de tendresa i afecte, de lligams positius amb els altres i amb el món. I això on millor es veu en Versos per Anna (1998), adreçats a cantar en uns versos emotius i sentits tots els efectes que desencadena una experiència tan extraordinària com és l’enamorament: l’exaltació vital, la passió i la fantasia. Un dels poemes més rodons comença amb aquests esplèndids versos: “no hi ha llum com la llum amb què il·lumines / el món quan apareixes i t’acostes, carrer avall, cap a mi que intenta / debades desxifrar tanta tenebra”.
Acaba d’eixir a la llum Corrent de fons on tornen a ressonar amb renovada força les preocupacions constants de l’autor: temes íntims (la vida com una col·lecció d’absències, de pèrdua d’esperances i creació de noves, la dignitat personal) i referències als autors plàstics i a fets clau del nostre segle que s’acaba (les guerres que testimonien la barbàrie humana, la guerra civil espanyola, les banderes ideològiques, la immigració, el dolor convertit en espectacle gràcies als mitjans televisius…) serveixen per forma pròpia de veure les coses. Però amb to més irònic i distant que no en altres ocasions.
La singularitat de la poesia de Granell va lligada a una manera ben personal de dir les coses: és una poesia de rotunditats, de denúncies expressada amb imatges colpidores i plàstiques, que avança a colps d’un ritme sincopat, de repeticions d’opressiva eficàcia. Tot plegat, la poesia de Marc Granell es pot considerar com una poesia de la consciència i de la mirada escèptica davant la realitat. Hi ha en l’obra de Marc Granell la urgència d’elaborar una fórmula de supervivència, però feta des de la creença que l’art no és més un pas de ball, un simulacre, moralment irrenunciable, però, al capdavall, un pas de ball necessari per participar en la gran dansa de la vida. En la noblesa d’aquest gest es troba concentrat el valor poètic i la humil grandesa de la paraula poètica de Marc Granell: “Et llegeixes i penses / mai ningú no ha pogut / parlar tant engany. / Però saps que mentint es diu / la veritat”.
EL PAÍS, QUADERN, 13/05/1999
Articles recents:
Etiquetes: 1999 El País Poesia Marc Granell