Pere Quart va ser un dels poetes que, a la seua manera, va engrescar l’aparició d’una poesia realista en català. La seua poesia era deliberadament experimental, trencava amb la literatura falsificadora de la realitat de l’Estat i ho feia per mitjà de paraules que menyspreaven l’artificial equilibri del llenguatge imperial. També s’allunyava, si més no en les intencions, de la lírica alada i hermètica d’arrel simbolista. La inexorable “pressió del temps”, com diu el mateix Pere Quart, potser dificulte al lector actual d’entendre en tota la seua dimensió l’efecte i les dificultats d’alliberar-se de “l’ortopèdia habitual de la bona retòrica”, de les “cadenes de la formalitat”. Però, la veritat, això importa poc, perquè ens trobem davant d’un poeta notable que domina a la perfecció el seu art i que arriba moments gran virtuositat en maneig de vers, sobretot en el domini del vers tradicional.
El poeta ja en Poesia de Pere Quart, editada el 1949, declarava la raó poètica que guia tota la seua obra: la poesia ha de ser “un art d’intel·ligència que es nodreix de paraules intel·ligibles” amb la finalitat de traduir de forma “aproximada i bella certes formes de pensament”. Un pensament que volia explorar i expressar les realitats que li havia tocat viure. La seua poesia és una defensa de la dignitat de l’home i, per aquest motiu, té una intenció moralitzant, fonamentada en la critica els defectes de la burgesia, classe a la qual pertanyia, i en la denúncia la mentida, l’engany, la impostura, la traïció, la crueltat. Les seues raons poètiques ens arriben través de diversos modulacions expressives. Així de la ironia, la crítica i el to surreal que dominen Les decapitacions passem al to sorneguer i festiu de Bestiari. Després de la guerra, amb Saló de tardor i Terra de naufragis, l’autor es decanta per un estil més greu, més líric i elegíac, i per un llenguatge simbolista per apuntar la desolació vital –però també els somnis- que causa viure en un món en ruïnes. La maduresa literària de Pere Quart es manifestarà en tota la seua plenitud en el seu llibre més conegut, Vacances pagades, on la reflexió i els dubtes habituals del poeta es mostren en un estil més directe, crític i irònic. També hi reapareix la paròdia per desmuntar les quimeres humanes, sobretot les religioses. L’austeritat expressiva, el sarcasme l’estirabot són alguns dels recursos que singularitzen la poesia de Pere Quart i la distancien de la poesia castellana dominant en aquells anys, molt orientada a la denuncia més evident i a l’accentuació dramàtica.
En Circumstàncies, un llibre també molt rodó, es pronuncien el to autobiogràfic i el recursos de la paròdia. En els darrers llibres, publicats ja en els anys setanta, Quatre mil mots i Poesia empírica, el to càustic i corrosiu, per mitjà d’un vers epigramàtic, creix motivat per la nova situació social, política i literària. En ocasions el poeta cau en el pamflet pur i en la poesia de saldo, però tot i això, sovint hi aflora sovint la gràcia i la força del bon poeta que és Pere Quart que sap li traure punta literària als aspectes més díscols i a la mordacitat.
Pere Quart té fama de càustic i combatiu. Però si ens colpeix o ens fa somriure és perquè el seu escepticisme ens arriba gràcies a una rigorosa operació literària, basada en un estil reticent i el·líptic, agut i l’enginyós, ajudat de l’ús eficaç del contrapunt. I per això paga la pena acostar-se i deixar-se seduir per la poesia d’un home que sempre es mantingué alerta, i que fins edat molt avançada practicà una poesia plena d’una vitalitat formidable.
EL TEMPS, pàg. 47, 23/11/1999
Articles recents:
