Rubén Luzón, nascut a València el 1982, amb només dos llibres és una de les veus més singulars de la darrera fornada de poetes dels País Valencià (Eduard Marco, Isabel Garcia Canet, Àngels Gregori, entre d’altres). Per bé que a una pluralitat de veus li correspon una diversitat estètica, sembla que predomina en la poesia actual una certa tirada cap a una dicció prou directa i una inclinació pels jocs i les potencialitats de l’oralitat. Doncs bé, Rubén Luzón en aquest clima mostra les seues preferències per anar en direcció contrària, per apostar per una lírica sense concessions, on la voluntat d’exprémer i tensar les formes i el llenguatge tenen un paper nodular, voluntat que ha desaparegut en molts poetes joves. Ell mateix, el 2007, demanava als escriptors primerencs exigència i modelar el gènere “amb precisió i rigor crític. Fer curt en aquest sentit, o cedir a la temptació de les solucions formals massa evidents, significaria deixar les coses a mitges”.
L’univers que obri Cames ajudeu-me (2005) i eixampla i consolida Balaspirina (2008), premi Ausiàs March de Gandia, poua la saba en aquells poetes que estiren el fil del malditisme francés i que ací tingué una bona colla de seguidors en els poetes dels setanta. Segurament un referent a no perdre de vista quan llegim els versos de Rubén Luzón siga J. F. Foix per tal com crea una personal continuïtat entre la modernitat i la poesia catalana antiga. El pòsit de coneixements de la literatura medieval catalana i d’altres referents clàssics és força ric en el poeta valencià, amb fortes evocacions al món bíblic i religiós, on ens trobarem amb algun joc maliciós i paròdic.
La poesia exultant en imatges i de sintaxi sinuosa de Rubén Luzón, encara que no és de connexió immediata, cerca la comunicació efectiva per mitjà dels colps que generen les analogies poètiques i els talls que causen les emocions i les idees. Cal dir que enmig d’aquesta lírica sinuosa, trobarem alguns poemes de figuració més concreta. Una mostra n’és l’emotiva sextina dedicada a una nena d’onze.
L’escriptura de Rubén Luzón és arriscada i demana al lector que s’implique a fons per entendre i no perdre’s en el laberint del seu univers. Els mateixos títols, com ara Baladaspirina, anuncien gosadia en el llenguatge i un univers greu i inquietant. Els llibres es fonamenten en la indagació expressiva, en la diversitat d’assumptes, de registres i tons (la gravetat i la mirada existencial no exclouen la ironia i el sarcasme) i formes (la varietat formal és una de les banderes del llibre, així com una lectura actual de motles clàssics: el sonet i la sextina, el decasíl·lab i l’alexandrí…). La voluntat experimental es veu en la creació de llenguatge (baladaspirina, espasmejar, nimfomaniejar-se, dits-tunel…), en els lligams insòlits i paradoxals en les imatges i en acoblar referències primitives, medievals i actuals. Encara que l’objectiu és carregar les bateries semàntiques dels poemes, la tensió extremada del lèxic pot dur a una dispersió i una fuga de sentits no desitjada per l’autor. És el gran trencacolls d’aquesta mena de poesia, perquè és difícil saber quan cal tancar l’aixeta de la combinació. Els riscos que puga córrer el poeta valencià venen compensats pels guanys d’una poesia que resulta creïble per la seua seriositat i la veritat literària. Els poemes sense títol, seriats, semblen les peces d’un trencaclosques poètic immens.
Cames ajudeu-me i Baladaspirina ofereixen raons suficients per considerar la proposta de Rubén Luzón digna de tenir compte. Ens projecta, des bon començament, un clima de desassossec, estrany, i ho fa perquè no vol copiar més o menys la realitat, sinó més aviat fer-nos-la veure amb la creació d’un món paral·lel. Els temes genèrics són l’amor, el desig, la mort, la fragilitat i els afanys dels humans. Sovint l’escenari és un món agònic, violent, en descomposició que provoca l’alienació i l’exili ( “desconec el meu nom”). La preocupació per la identitat és complexa en un territori inhòspit, perquè la voluntat d’autorealització pot donar resultats inesperats (“cada vegada que em dic em desdic”). En un ambient de “flors corruptibles”, l’aparença esdevé una protecció (“continua rient i dissimulant el teu neguit”), però cal anar amb precaució pel fet que la disfressa pot convertir-se en fugida. En el periple vital del personatge líric és fonamental la consciència del no-res i l’esforç per no caure-hi. El núvol tràgic plana sobre aquest món: “Per una correcta administració de la sang, / cal decidir entre la vida i la vida, que són / les dues cares de la mateixa mort (no la mort mateixa)”. Però el negre no és absolut. Amb aquest bagatge, i amb l’ull atent per esquivar els paranys de tota mena i mirar d’assajar equilibris, al personatge li cal tirar endavant a fi de bastir les coses essencials, “perquè la llibertat no és mercaderia / sinó una obligació”. I un afany.
Agost 2012. Inèdit
Articles recents:
El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara
Etiquetes: 2012 Altres Poesia Rubén Luzon