La vida corre molt de pressa. Els llibres que llegim, passats uns mesos, semblen publicats fa anys. I més si tenim en compte que la majoria dels Ilibres escrits en català duren poc en els aparadors. Per això, quan m’he posat a revisar la producció literària publicada des dels primers mesos de l’any 2002 fins ara mateix, m’ha sorprés el nombre i l’interés dels llibres editats en la nostra llengua en el camp de la narrativa i de l’assaig. Aquest període ha sigut un any especialment fecund en narrativa, perquè al costat d’autors ja coneguts com Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Josep Piera, Vicent Josep Escartí i Vicent Usó, escriptors com Francesc Bayarri, Salvador Company, Manuel Baixauli i Santiago Forné s’han estrenat com a novel·listes amb una primera obra de qualitat estimable.
Narrativa
L’any 2002 s’inicià amb una obra de Ferran Torrent, Societat limitada (Columna), sens dubte la seua novel·la més ambiciosa i redona fins ara, que ha tingut un gran èxit de públic i ha rebut el Premi Nacional de la Crítica. Torrent, amb l’estil lleuger que el caracteritza, elabora un retrat despietat de la València actual a través d’una allau bigarrada de referències al món empresarial i a la política, alhora que aborda també altres temes com ara el tràfic de blanques i la destrucció sistemàtica de l’horta. Tancà l’any una novel·la arriscada, amb moments de gran altura, Crònica de la devastació de l’escriptor castellonenc Vicent Usó, que se submergeix en un àmbit gens fàcil de narrar, el de la guerra. I ací rau un dels grans valors del llibre, per la convicció i la credibilitat amb què ho fa Usó. L’autor no vol fer la crònica de cap guerra en concret, sinó més aviat submergir-se en les reaccions de l’ésser humà quan es veu enmig del remolí de la violència a gran escala. Per aquesta raó, el llibre té com a escenari un territori sense nom, a fi de poder servir d’espill de totes les guerres.
Enmig d’aquestes dues novel·les hi ha hagut tot un seguit de títols atractius que ofereixen una àmplia gamma de temàtiques i estils ben diferents. En l’esfera de la narrativa històrica fa una nova aportació Vicent Josep Escartí, tot un expert, que amb Nomdedéu (Bromera) torna al període històric on ha aconseguit els seus millors resultats narratius: el barroc valencià. L’ambientació del llibre es troba a mig camí entre la novel·la històrica i el realisme màgic i fa una recreació admirable d’un món agitat espiritualment amb uns homes confosos per la reestructuració religiosa que s’esdevenia a l’Europa del segle XVII i sotmesos a les misèries del mal govern i de les pestes.
Els últims anys, la postguerra i la transició s’han convertit en un dels pols d’atracció de la creació narrativa. Així, els tèrbols anys de la dictadura són el centre d’una altra novel·lla de Vicent Usó, L’herència del vent del sud (Columna). Tot i compartir el mateix període, La guerra de quatre (Bromera) de Víctor Gómez Labrado és tota una altra cosa; és la crònica novel·lada, però fidel, d’un grup de resistència armada a la València dels primers anys quaranta del segle XX a través de la documentació disponible i dels testimonis dels supervivents.
El periodista Francesc Bayarri s’estrena amb bon peu en la novel·la amb L’avió del migdia (Bromera), obra que entra de ple en el món de la transició política i mostra una bona mà per a la creació de personatges i situacions. Una altra novel·la de rerefons històric interessant i d’estructura complexa és Nòmina de dubtes (Tàndem) del periodista radiofònic Miquel Martínez, el qual, a través d’un ampli mosaic de personatges, situacions i àmbits geogràfics, basteix la història d’una família que recorre quasi tot el segle vint.
Manuel Baixauli, Santiago Forné i Salvador Company són tres nous novel·listes que s’allunyen de les línies narratives dominants, perquè encara que puga aparéixer València en les seues obres, no tenen cap intenció de testimoniar la situació social i política del país. La seua intenció és tota una altra. Així, Baixauli fa que el protagonista de Verso (Bromera) fingisca davant dels seus coneguts que és a Roma quan en realitat s’ha refugiat en un poble costaner per poder pintar i reflexionar sobre la seua activitat mentre escriu un dietari fals en què s’inventa una vida romana. El llibre, on res és el que sembla, és una reflexió sobre les aparences i la realitat. Santiago Forné, per la seua banda, en la primera incursió narrativa que fa amb La dona infidel (Quaderns Cre-ma), ha convertit una història d’amor i desamor en un con-junt de sorpreses literàries. Finalment, Salvador Company, el més complex i ambiciós dels tres, situa l’acció de Voleriana (Empúries) entre Anglaterra i València, i crea un microcosmos narratiu singular que té com a centre el poble fictici de Benborser, situat a la vora de València, on presenta els protagonistes d’una història d’amor tràgica d’una gran força literària.
Del present any cal destacar, d’entrada, l’excel·lent novel·la de Joan Francesc Mira, Purgatori (Proa), mereixedora del prestigiós Premi Sant Jordi, que sens dubte és el llibre més madur i més equilibrat de la seua important trajectòria literària. La relació entre dos germans ben diferents, un metge i de vida contemplativa i l’altre vividor i home de negocis, serveix a l’autor per a internar-se pels camins del dolor i la decrepitud dels humans. Mira se serveix de la malaltia d’un dels germans per a convertir-la en una metàfora de la decadència de València i de la negligència de l’oligarquia de la ciutat, vista a través d’un seguit de recorreguts espectrals pels eixamples i per les noves urbanitzacions dels tants.
L’editorial Bromera ha editat dos títols d’estètiques ben diferents. Un, Tota d’un glop, de Pasqual Alapont, tota una aposta per la literatura humorística i caricaturesca, centrada en la figura d’un editor excèntric i intrigant capaç de fer qualsevol cosa per a eixir-se’n amb la seua; l’altre, L’hereu d’Àlan Greus, deriva pels camins de la literatura psicològica per a presentar dos universos diferents centrats en les febleses i les aspiracions d’un funcionari i les peripècies d’un immigrant al París dels anys cinquanta, que acaben per confluir en un desenllaç inesperat. Per la seua banda, el poeta i assagista Manuel Garcia Grau s’aventura amb El Papa maleït (Planeta) en el territori de la novel·la amb un retrat ple d’interès sobre el Papa Lluna, un dels personatges més desconeguts i mal compresos de la història de l’Església.
En l’àmbit de la prosa literària enguany podem trobar Arran de precipici (Destino) de Josep Piera, que és el resultat d’una intensa reescriptura dels seus primers llibres de prosa. Del mateix autor acaba de sortir la versió castellana de Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, una biografia novel·lada del gran poeta valencià que es publicà l’any passat per aquestes dates. I, finalment, cal destacar El camí a Fisterra (Tàndem), la primera incursió literària de Vicent Pitarch, en què desgrana les impressions i les reflexions que li ha suggerit la fascinant experiència del camí de Santiago.
Poesia i altres gèneres
Entre la munió de llibres de poemes que han aparegut el 2002, n’hi ha uns quants que crec que perduraran. En primer lloc, els magnífics poemes en prosa de Del clam de Jasó (Café Central/Eumo) de Vicent Alonso que giren al voltant del temps, la memòria i el llenguatge; els versos despullats i reflexius del millor llibre publicat fins ara per Teresa Pascual, El temps en ordre (Proa), amb el qual ha guanyat el Premi Serra d’Or de poesia; i Maregassa (Proa), un llibre de Ramon Guillem, poeta de qualitat notable que sempre sorprén amb imatges i poemes de factura brillant. Amb el seu tercer llibre, Tots els noms de la pena (Edicions de la Guerra), Maria Josep Escrivà esdevé un valor ascendent en la nostra poesia. Altres títols remarcables són els poemaris Al fons de vies desertes (Edicions 62) de Manel Garcia Grau i La part del centaure (Brosquil) del prolífic Alexandre Navarro. Entre les novetats que sortiran a la Fira, destaquem per la qualitat que tenen les aportacions de l’Editorial Bromera, que estrena un nou i elegant disseny de la seua col·lecció de poesia i edita Bressoleig a l’insomni de la ira de la veterana Maria Beneyto, Humus de Manel Rodríguez Castelló, El llibre de la quietud de Xulio Ricardo Trigo, i les últimes creacions de dos dels poetes joves més prometedors: Encara una olor de Joan-Elies Adell i Llibre de Nàpols d’Iban L. Llop. També l’Editorial 3 i 4 trau llibres de joves poetes interessants: Mata-rates (i altres vicis) d’Elies Barberà i La memòria dels mots de Ricard Ripoll. Entre les novetats teatrals d’enguany cal tenir present l’última obra de Manuel Molins, Elisa (Arola Editors), un text sorprenent inspirat en el personatge poètic de Jaime Gil de Biedma, que durant la seua malaltia final evoca una Barcelona múltiple que va des de la ciutat burgesa a la dels immigrants. D’altra banda, s’edita el volum sisé de la Correspondència de Joan Fuster (Editorial 3 i 4), on podem llegir la relació epistolar que va mantenir l’assagista amb Vicent Ventura i Josep Garcia Richart, i que ha sigut editada pel periodista i escriptor Adolf Beltran. La mateixa editorial publica el primer volum de les fabuloses Memòries de Josep Maria de Sagarra. Aquest ha estat, doncs, un bon moment dels autors valencians, dels quals cal esperar que eixamplen el seu públic lector i consoliden el seu vessant creatiu.
Assaig
Encara que l’edició d’assaigs siga sempre un viatge ple de penalitats, darrerament se n’han editat uns quants mereixedors de la màxima atenció, perquè proposen mirades noves i susciten reflexions interessants sobre la nostra complexa realitat. Un primer i meritori exemple el tenim en Roig i blau (Tàndem) del malaguanyat Alfons Cucó, una aproximació documentadíssima i de gran profunditat sobre els a-pectes més conflictius de la transició valenciana feta per un historiador que va ser al mateix temps, com a polític, un protagonista dels fets analitzats. La mateixa editorial publicà un altre llibre atractiu, Els temps moderns d’Adolf Beltran, una reflexió renovadora sobre el País Valencià modern que revisa els conflictes que l’han marcat al llarg del segle XX a partir dels lligams existents entre modernitat, nacionalisme i cultura de masses.
També és una novetat l’assaig del professor universitari Josep Vicent Boira, Euram 2010. La via europea (Editorial 3 i 4), el qual, amb argumentacions geogràfiques i econòmiques, defensa l’existència de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani i advoca per la posada en marxa d’aquesta. En una altra esfera de les possibilitats que ofereix l’assaig se situa el dietari reflexiu A l’inici del segle de Gustau Muñoz (Editorial 3 i 4), que repassa les tendències que conformen la nostra societat i en determinaran, previsiblement, el futur. És un llibre lúcid i valent on Muñoz comenta els aspectes més problemàtics del present, com ara l’esgotament de les teràpies valencianistes i analitza el desconcert de l’esquerra. Les paraules i els dies (Bromera) de Vicent Alonso és una obra que també tracta temes d’actualitat, encara que siga parcialment, atés que se centra fonamentalment en els problemes culturals. El llibre d’Enric Balaguer Contra la modernitat i altres quimeres (Pagès Editors), està dedicat a qüestions literàries i artístiques en general i revisa les tensions i els conflictes que han estimulat els artistes més creatius al llarg del segle XX.
Entre les novetats més recents cal subratllar Des de temps immemorial (Tàndem) de l’historiador i assagista Pau Viciano, el qual, seguint les línies més renovadores dels estudis sobre el nacionalisme, revisa i compara les interpretacions que dels herois fundadors i de les victòries i les derrotes s’han fet des del segle XIX a Espanya, França i Catalunya, a més de la transcendència que han tingut en la configuració de les identitats nacionals respectives. Dins dels estudis sobre el nacionalisme, cal esmentar també Teoria social francesa i nacionalisme de l’estudiós català Josep R. Llobera (Afers i Universitat de València).
Sobre la qüestió lingüística un assaig interessant és el de la professora universitària Maria Josep Cuenca, El valencià és una llengua diferent? (Tàndem), llibre en què l’autora planteja amb un to personal gens acadèmic, i des distints punts de mira, els múltiples problemes que afecten la situació actual de la llengua pròpia del País Valencià. Altres assaigs a tenir en compte són Crépes aux bananes de la professora americana establerta a Castelló Mary Farrell; un text fresc que és una mena de memòria degustativa, on l’autora repassa impressions i experiències relacionades sobretot amb el menjar; o els assaigs de divulgació científica que publica l’editorial Bromera, entre els quals cal destacar Paraula de robot d’Òscar Villarroya, autor que s’endinsa en els temes més cridaners de la ciència cognoscitiva actual.
EL PAIS, QUADERN, 01/05/2003
Articles recents:
