Passen els anys, però sembla que algunes coses determinades no canvien. Per exemple, la burrera valenciana. Uns individus no identificats deixaren la seua signatura en la placa honorífica dedicada a Manuel Sanchis Guarner a la Facultat de Filologia el dia que se celebrava el centenari del seu naixement. Per a sectors de la valencianía, després de trenta anys del seu traspàs, continua sent un símbol, no tan sols per les seues idees, sinó essencialment per allò que representa: un estudiós que esgrimia arguments, practicava el diàleg, cercava consensos i feia una defensa ètica de l’idioma, característiques que solen defugir amb virulència i histrionisme els seus adversaris.
La formació de Manuel Sanchis Guarner fou bàsicament lingüística, però el desert cultural i cívic de la postguerra el va empényer a tocar moltes cordes i fer tots els papers de l’auca per a atendre amb urgència les mancances que hi havia i construir una cultura que aspirava a tenir present i, sobretot, futur. Va ser l’iniciador de la filologia moderna a les terres valencianes, perquè obrí camins, i amb el rigor del seu temps, posà les bases de la gramàtica actual i de la història de la llengua, de la dialectologia i de la toponímia. Fou també un etnògraf contumaç, que va tocar temes de cultura popular ben diversos (els molins de vent de Mallorca i les barraques valencianes, els vents i el vidre, els refranys i el cançoner, i, per últim, l’extensa i divertida recol·lecció d’enginys verbals que els pobles valencians han dit els uns dels altres), i un historiador solvent, que es mogué còmodament tant en l’edat antiga com en la Renaixença o com en la literatura del segle XX. A aquest àmbit pertany una de les seues obres de més projecció, La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana (1973), que encara avui continua sent una obra de referència, per la seua competència comunicativa i per la renovació dels plantejaments.
Fins ací ens trobem amb un erudit multiplicat, però bastant habitual. El que és menys corrent és trobar un professor que considera la seua tasca com un activisme, com una vocació cívica en pols permanent amb les dinàmiques immobilistes i folklòriques. Tot plegat, un motor clau —juntament amb molts altres, és clar— a l’hora de mobilitzar consciències per a defensar que el valencià, el català de València, era una llengua tan digna i necessària com qualsevol altra. En aquest sentit, s’ha d’entendre el seu paper com a editor i corrector de muntanyes de fulls, la seua presència en moltes institucions i el seu paper —no sempre bastant reconegut— en la formació de mestres i la lluita ferma per la incorporació de la llengua a l’ensenyament.
Una part del llegat de Sanchis Guarner són els arguments que utilitzà per defensar el poble valencià i la seua llengua. Com a home del seu temps, emprava encara un llenguatge d’arrels romàntiques, però, si li llevem aquest vernís, tindrem al davant la idea de la cultura pròpia com una entitat ètica, perquè és una font poderosa d’identitat personal. “Sense sentit de la continuïtat, no hi ha estímul per a l’esforç de superació”, digué en La llengua dels valencians. Per a ell la llengua era vitalitat, creació humana constant, ben lluny de les temptacions localistes, perquè l’home és veí de la seua ciutat, però és ciutadà del món.
EL PAÍS, QUADERN, 14/10/2011
Descarrega’t l’original: 
un-humanista-a-la-valencia-del-segle-xx.pdf
Articles recents:
Quatre dècades de narrativa valenciana moderna
Etiquetes: 2011 El País Homenatges/Presentacions