Per Antoni Ferrer. Saó, 385, setembre 2013
«Els escriptors valencians que s’expressen en català són invisibles per a la cultura oficial del País Valencià». Aquesta asseveració de Francesc Calafat al llibre que comentem és, per desgracia, pertinaçment certa siga quin siga el gènere que cultiven els nostres escriptors. Enfront d’aquest estat de coses, Calafat traça una rigorosa i ordenada cartografia del que les nostres lletres han donat de si, al País Valencià sobretot, i entre 1990 i 2008; són dos decennis que ell mateix ha anat resseguint amb els seus treballs crítics en diversos mitjans i fórums. L’autor deixa ben clara, en aplegar-los, la seua intenció: «…remirar (…) alguns dels afanys i de les propostes del nostres autors [i] quina visió literaria han pintat (…) del món que ens ha tocat viure».
L’ampli conjunt de textos seleccionats, seixanta-dos, s’estructura en cinc seccions, la primera de les quals —una doble i interessant aproximació al sentit de la creació literaria i de la lectura, i a la contemplació de les arts plàstiques— constitueix una mena de pòrtic que obri al lector els mapes que són les seccions III, IV i V. La segona —l’actualitat, ací, dels clàssics antics i moderns— és, d’alguna manera el fons marítim d’on naix aquest petit arxipèlag nostre: un Mare Nostrum dins del qual han nascut i han anat creixent els nostres autors. Calafat en deixa assentada, bé que amb matisos, la connexió no sols amb March o Corella, sinó també amb altres clàssics europeus d’abans i d’ara. Les seccions III i IV, les més extenses i dedicades a la narrativa i a la poesía, comencen de manera semblant: amb una panorámica que abasta des de l’estat de la llengua i la societat valernciana als inicis del període estudiat fins a l’evolució, orientacions i temàtiques que cada gènere presenta. Igualment, una i altra secció es despleguen, tot seguit, en un ampli ventall de textos sobre obres i autors concrets —bàsicament, una trentena llarga en narrativa, i una quinzena en poesia—, per tal d’exemplificar amb més detall les evolucions i tendències esbossades. Dincs la narrativa, destaca des de la persistencia de la mirada cap al passat (novel·la histórica, acostament a la Guerra Civil i als seus preludis i conseqüències) fins a la deriva cap a la realitat, més urabana i més problemática, de la València actual, o a l’auge de la «narrativa del jo» (dietaris, viatges…) o a la consolidació del relat breu, a més d’alçar acta de l’escassa però prometedora incorporació de la dona la cultiu de la novel·la. En la poesia, i dins la relativa però problemática «cultura de la modernitat» (aconseguida des de la tensió entre la necessària immersió en la tradició propia i la no menys vital connexió amb la modernitat literaria), valora l’evolució cap a la integració d’altres cultures, la indagació introspectiva, el posicionament moral i cívic, i, fins i tot, una certa consolidació entre nosaltres de l’anomenada «poesia metafísica». «Un arc ben generós —conclou Calafat— de direccions estètiques». Pel que fa a l’assaig, de què s’ocupa la secció V del llibre —l’última i, segons crec, la més excessivament breu—, i a partir del que ha suposat Joan Fuster com a impuls fundacional d’aquest gènere en el nostre temps, Calafat es centra en l’exposició —des del record de Josep Iborra— de l’obra de quatre dels nostres autors (Sòria, Muñoz, Alonso i Mira) que, al seu parer, més están actualitzant l’exercici d’autoconsciència literaria, el rigor intel·lectual i la preocupació cívica i cultural amb què l’escriptor de Sueca a intentar repensar la nostra societat.
El llibre, ben agraït de llegir —tant, que encara en demanem més—, es tanca amb un complet índex de noms: complida mostra del minuciós treball cartogràfic que ens ofereix Calafat. Paga la pena, encara que no la pague la rebordonida cultura oficial d’aquest pobre País Valencià.Descarrega’t l’original:
Per Antoni Ferrer. Saó, 385, setembre 2013
«Els escriptors valencians que s’expressen en català són invisibles per a la cultura oficial del País Valencià». Aquesta asseveració de Francesc Calafat al llibre que comentem és, per desgracia, pertinaçment certa siga quin siga el gènere que cultiven els nostres escriptors. Enfront d’aquest estat de coses, Calafat traça una rigorosa i ordenada cartografia del que les nostres lletres han donat de si, al País Valencià sobretot, i entre 1990 i 2008; són dos decennis que ell mateix ha anat resseguint amb els seus treballs crítics en diversos mitjans i fórums. L’autor deixa ben clara, en aplegar-los, la seua intenció: «…remirar (…) alguns dels afanys i de les propostes del nostres autors [i] quina visió literaria han pintat (…) del món que ens ha tocat viure».
L’ampli conjunt de textos seleccionats, seixanta-dos, s’estructura en cinc seccions, la primera de les quals —una doble i interessant aproximació al sentit de la creació literaria i de la lectura, i a la contemplació de les arts plàstiques— constitueix una mena de pòrtic que obri al lector els mapes que són les seccions III, IV i V. La segona —l’actualitat, ací, dels clàssics antics i moderns— és, d’alguna manera el fons marítim d’on naix aquest petit arxipèlag nostre: un Mare Nostrum dins del qual han nascut i han anat creixent els nostres autors. Calafat en deixa assentada, bé que amb matisos, la connexió no sols amb March o Corella, sinó també amb altres clàssics europeus d’abans i d’ara. Les seccions III i IV, les més extenses i dedicades a la narrativa i a la poesía, comencen de manera semblant: amb una panorámica que abasta des de l’estat de la llengua i la societat valernciana als inicis del període estudiat fins a l’evolució, orientacions i temàtiques que cada gènere presenta. Igualment, una i altra secció es despleguen, tot seguit, en un ampli ventall de textos sobre obres i autors concrets —bàsicament, una trentena llarga en narrativa, i una quinzena en poesia—, per tal d’exemplificar amb més detall les evolucions i tendències esbossades. Dincs la narrativa, destaca des de la persistencia de la mirada cap al passat (novel·la histórica, acostament a la Guerra Civil i als seus preludis i conseqüències) fins a la deriva cap a la realitat, més urabana i més problemática, de la València actual, o a l’auge de la «narrativa del jo» (dietaris, viatges…) o a la consolidació del relat breu, a més d’alçar acta de l’escassa però prometedora incorporació de la dona la cultiu de la novel·la. En la poesia, i dins la relativa però problemática «cultura de la modernitat» (aconseguida des de la tensió entre la necessària immersió en la tradició propia i la no menys vital connexió amb la modernitat literaria), valora l’evolució cap a la integració d’altres cultures, la indagació introspectiva, el posicionament moral i cívic, i, fins i tot, una certa consolidació entre nosaltres de l’anomenada «poesia metafísica». «Un arc ben generós —conclou Calafat— de direccions estètiques». Pel que fa a l’assaig, de què s’ocupa la secció V del llibre —l’última i, segons crec, la més excessivament breu—, i a partir del que ha suposat Joan Fuster com a impuls fundacional d’aquest gènere en el nostre temps, Calafat es centra en l’exposició —des del record de Josep Iborra— de l’obra de quatre dels nostres autors (Sòria, Muñoz, Alonso i Mira) que, al seu parer, més están actualitzant l’exercici d’autoconsciència literaria, el rigor intel·lectual i la preocupació cívica i cultural amb què l’escriptor de Sueca a intentar repensar la nostra societat.
El llibre, ben agraït de llegir —tant, que encara en demanem més—, es tanca amb un complet índex de noms: complida mostra del minuciós treball cartogràfic que ens ofereix Calafat. Paga la pena, encara que no la pague la rebordonida cultura oficial d’aquest pobre País Valencià.Descarrega’t l’original:
Descarrega’t l’original: 
una-cartografia-literaria.pdf
