La versió en prosa que ha fet Joan Bellès de L’Eneida afavorirà que el lector actual puga accedir sense entrebancs a la narració de les aventures legendàries de l’heroi troià Eneas que constitueixen l’eix central d´una de les obres més apreciades de la literatura universal.
Quan li preguntaren quin escriptor del passat hauria preferit conèixer, Goethe no ho va dubtar: Virgili. Avui pocs escriptors afirmarien el mateix. Poc importa. El que val és que durant segles Virgili va ser admirat per l’elegància i profunda senzillesa dels seus versos, per solidesa del seus poemes, per la seua aguda percepció del la complexa psicologia humana i per la seua capacitat d’integrar una astoradora erudició amb una refinada sensibilitat per les coses més elementals.
A L’Eneida li manca la naturalitat de les obres d’Homer; la desfilada de déus, el cúmul de referències històriques i de tot tipus m’han tornat a espantar en la meu a nova incursió en aquest llarg poema èpic, però a mesura que progressava en la lectura i anava dominant les referències amb l’ajut de les acurades notes explicatives del traductor, se m’ha acabat per imposar la portentosa ficció novel·lesca que és l’obra magna de Virgili. No hi cap dubte que aquest llibre de Virgili és una summa de l’antiguitat i un cant transcendental de Roma amb l’objectiu de presentar-ne uns orígens mitològics que justifiquen el present esplendorós de l’era d’August i auguren un futur esperançador. L’Eneida és tot això, una exaltació nacional de Roma, però també una novel·la d’aventures, d’amors i de guerres. Una epopeia que progressa a colps de grans efectes pintorescos, vigoroses escenificacions i inesperades lluminositats, que escenifica un món meravellós i sobrenatural on déus, semidéus, nimfes i herois es barregen amb les aventures dels humans. Un món sobrenatural per potenciar els afectes, els sentiments i les passions dels personatges. Els déus, des de les altes esferes, mouen, inflexibles, els fils dels destins; ací, a la terra, els homes segueixen patint.
Sobre aquest fons èpic Virgili situa la humanitat paradigmàtica d’Eneas, posseïdor de totes les virtuts de la moral romana, i les peripècies d’un conjunt de personatges secundaris d’un accentuat caràcter “romàntic” (Dido, Nis i Euríal, Evandre i Pal·lant, Lausus i Camil·la) que, per al lector actual, segurament constituiran els episodis més emotius, més intensos i bonics del llibre.
Tant els que hem pogut llegir la versió vibrant que Miquel Dolç va fer en vers de L’Eneida com els que no han tingut aquest plaer podem valorar molt positivament la nova traducció feta per Joan Bellès, que aconsegueix de transmetre amb un català més assequible al lector actual l’elegància i la tensió lírica de Virgili.
EL TEMPS, 29/04/1999
Articles recents:
