Ferran Torrent és avui, sense cap mena de dubte, l’escriptor més popular de la literatura en llengua catalana i ha convertit la València contemporània, o si més no una determinada visió, en un dels imaginaris literaris més actuals i coneguts pels lectors, especialment del Principat, on el novel·lista valencià té més lectors. Amb un llenguatge fresc i un estil de contar apte per a un públic múltiple, Torrent ha aprofundit progressivament el seu univers amb nous recursos i temàtiques i alhora n’ha obert noves finestres. Un aire renovat i fresc ens l’ofereix l’última novel·la, La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta.
La vida en l’abisme sembla la novel·la més personal, per la sinceritat i les reflexions sobre la seua vida personal. De fet, la narració deixa ben clara la identificació del personatge amb l‘autor real per tal de contar-nos i fer creïble una experiència fascinadora que marca profundament la seua biografia. És difícil saber fins on arriba la vida i on comença la literatura. Poc ha d’importar al lector del llibre, perquè, allò realment valuós és que aquella vivència s’encarne en captivament, tensió i vida literària.
El 2003 Torrent per superar l’horror d’uns dies d’estiu sense sorpreses, s’embolica en el joc amb la voluntat de rescabalar-se d’una partida que el traumatitzà quan tenia 21 anys, l’inici de la història: el 1972 el narrador en un rampell es va jugar un munt de diners que no tenia. El va salvar del desastre un fabulós personatge, el Rubio, moment en què començarà una singular relació entre els dos: el jugador esdevé un mena de Pigmalió per al jove protagonista i aquest es converteix en la seua ombra, en devot admirador i col·laborador. Fins ara el narrador es rebel·lava, fastiguejat, contra la mediocritat familiar i social. Odia el seu entorn, però no sap com fugir-ne. Ara ho farà de la mà del Rubio: tindrà una vida plena de plaers i sobretot viatjarà, com desitja, per una via sense direcció coneguda, plena d’emocions i d’incògnites.
El protagonista resta enlluernat perquè el Rubio és un individu que vulnera totes les regles i que viu al límit, intensament, sense cap espai per a l’avorriment. La seua forta personalitat, freda i inquietant, quan es desboca per la passió de les cartes, es precipita en l’abisme del joc i és capaç de apostar-ho tot a una carta. Si perd, no es queixa; la derrota esdevé en un nou impuls per a refer-se. En canvi, quan guanya s’embolica en nous reptes, cada vegada més grans i arriscats. El joc, tot plegat, esdevé un túnel sense fons. Apostar a un ritme sense fre fa estar el jove narrador en un ai al cor, neguitós per les constants ascensions i davallades espectaculars que ha de patir. És el remolí del joc. Quan no tenen un cèntim, tramen un ardit comercial amb distints bancs per capitalitza-se. Si en un temps el protagonista no torna els diners tindrà problemes amb la justícia . Per recuperar els diners enceten una espiral de partides interminable, cada vegada més intensa i perillosa. Inquietant. El Rubio mai té prou: cada vegada necessita més diners i més risc. Arriba un punt que els casinos de l’Horta i les timbes de la ciutat li venen curtes, i fa el gran salt cap a Madrid, on els diners corren a grans velocitats, i on el narrador contemplarà una partida memorable, a partir de la qual el tafur s’allunyarà de la vida del jove narrador.
El llocs i la psicologia del joc omplin el llibre, però Torrent no pretén fer-ne una exploració en totes les seues dimensions; ell només vol transmetre la fascinació d’un jove rebel per la figura del tafur. La força i la gràcia resideix en aquest vaivé de tensions i mirades i en l’obsessió del jove per conéixer el comportament del Rubio, la seua singular manera de pensar (entén la seua vida com un error constant) i el seu personal codi de l’honor. El que val és quasi sempre que l’emoció i sinceritat del personatge es tradueix en el seu relat àgil i eficaç. El to més personal del llibre apareix en les reflexions desencantades de l’autor sobre la seua vida escampades ací i allà. La història principal està completada amb ajustades descripcions dels diferents antres nocturns, amb la creació d’un personatge entranyable com Juanito el Moro i un final operístic per tancar la vida del Rubio.
La vida en l’abisme és, fet i fet, la recreació literària de Torrent sobre la fascinació, que molts humans tenim i no confessem, sobre la necessitat de trencar els límits i viure el vertígen de l’abisme.
EL PAÍS, QUADERN, 09/12/2004
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
La vida en l’abisme. Ferran Torrent. Editorial Columna, Barcelona, 2004. 220 pàgs.
Etiquetes: 2004 El País Narrativa Ferran Torrent