He d’expressar abans de res la satisfacció que em produeix el que AINA m’haja convidat a escriure aquestes línies, i no per mi, sinó perquè pensen que a través de Camp de mines és a deu poetes, i a la poesia com a tal, que ha volgut acollir, per a recordar la seua existència i eventual eficàcia.
Vaig pensar que una vegada el llibre aparegués en els aparadors de les llibreries me’n desempallegaria o distanciaria, perquè tot just l’obra inicia el darrer tram del viatge de tot llibre en anar a parar a les mans i els ulls dels lectors, els quals el jutgen, gaudeixen, matisen o rebutgen segons gustos i coneixements; deixa de ser propietat de l’autor, ja que, com diu el refrany, una vegada la pedra ix de la mà pertany ja al diable.
Una cosa és el que desitges i tota una altra el que vius, que són moments, entre neguitosos i expectants, en què sospeses les reaccions i opinions -callades o manifestades- que suscita el llibre. Opinions que han sigut de tot tipus com en botica. La majoria de les que he rebut personalment reconeixen l’esforç… ara bé, com és natural, manifestaven alguns peròs, reticències, que ara voldria repassar. La primera opinió, potser també la que més em va sorprendre, deia que al pròleg li faltava passió. Com a resposta em vénen a la memòria unes paraules de Tocqueville, que venia a dir que de vegades es demana passió quan el que importa són les idees; si de cas la passió ha d’estar en el domini de les dades, en l’habilitat en els arguments i no en la fogositat de l’exposició, perquè això entra en un altre terreny, el de l’estil. La resta es centraven en la part antològica, la més discutible com ocorre en totes les antologies de poesia contemporània, i solien ser emeses per gent del gremi, els quals per ser els protagonistes eren els més afectats. Si uns deien que hagués estat preferible un criteri de selecció geogràfica, altres es decantaven per una mena d’almanac poètic, per un nou «espai del vers jove», mentre uns tercers s’haguessen estimat una diversitat estilística més àmplia. En algun moment vaig pensar, no sé si maliciosament, que aquests criteris, tan vàlids com qualsevol altre, fugien o suavitzaven, en distints graus, els imperatius de tota lectura i valoració, que són triar i destriar, escollir i refusar. I sense por a equivocar-se, perquè, com va dir Joan Triadú en una antologia memorable, «l’única real equivocació serà la insinceritat, i una de les formes de la insinceritat és la por».
Fer una antologia és un gènere delicat no tan sols per les seues limitacions, sinó sobretot perquè valores i tries l’obra de persones que t’envolten, que sovint coneixes i saludes, i, per un altre costat, per les dificultats de publicació i d’eixamplar un públic fidel però estable en què es troba la poesia, que fan que sovint se li done una autoritat que no té perquè tenir. És clar que al llarg d’aquest segle hi ha hagut antologies que han deixat petja en el panorama literari, però també no és menys cert que n’hi ha hagut moltes que han passat sense pena ni glòria. En qualsevol cas el seu valor i repercussió no es deu a cap tret intrínsec del gènere. Per altra banda, és lògic que espere que després de l’esforç de lectura que hi ha darrere de Camp de mines es considere la poesia de Josep Ballester, Vicent Berenguer, Manuel Garcia, Ramon Guillem, Isidre Martínez, Anna Montero, Teresa Pascual, Lluís Roda, Enric Sòria i Xulio Ricardo Trigo com una mostra significativa i representativa dels poetes que han sorgit en la darrera dècada.
Una antologia, per a mi, a banda del seu paper divulgatiu, és una proposta, una eina de reflexió, que obliga a repensar un determinat mapa poètic, i una de les seues conseqüències més valuoses no és només la divulgació d’una selecció concreta d’autors i poemes, sinó també constituir una primera jugada d’una partida que ha de ser continuada pel lector, el qual -si més no teòricament- cal que es veja obligat a confrontar i bascular les seues idees amb les de l’antòleg.
Parlant ja del pròleg d’aquest volum he de manifestar que no volia fer una defensa, més o menys camuflada, d’una generació o promoció enfront de l’anterior. La raó és ben senzilla: no hi ha cap guerra, i mal fóra que algú hagués de fer una defensa, ja que les obres i els autors es defensen per ells mateixos. El que sí he volgut és intentar comprendre els motius que ens expliquen la seua escriptura. Per això, encara que per a l’autor el pròleg i la selecció de poemes són part d’una mateixa activitat i de la mateixa importància, vist des de fora poden ser coses diferents. Per al món acadèmic potser siga més important el pròleg, però per a un lector inevitablement allò principal seran els poemes, perquè -seguint Steiner i Luckács- no hem d’oblidar que la crítica, fins i tot la bona crítica, és sempre més efímera que el llibre més dolent. És a dir, el seu paper ha de ser modest, de companyia de l’acte creador.
Més que no una crítica, allò que he volgut fer és una lectura que fes accessible la «re-creació» d’una època, de la qual els llibres i la paperassa que l’acompanyen no són només les «restes», sinó també la clau d’accés a la seua comprensió. Allò que idealment pretenia aconseguir era elaborar un paper semblant als Companions britànics: ser un company -que no un guia- de la muda solitud de la lletra impresa amb un discurs que, paral·lelament, desperte sentits ocults, o simplement, pregunte a l’escriptura coses que el lector haurà de contestar-se.
Per acabar voldria dir que en aquest treball d’alguna manera hi havia una implicació personal: la meua història com a lector de poesia, concretament com a lector de poesia catalana. Unes paraules d’Aron definiran millor que no les meues allò que vull dir: «el passat de la meua col·lectivitat (literària en aquest cas) el descobresc parcialment en mi mateix: quan m’interesse per ell, no obeesc a tina simple curiositat, no cerque records o imatges: m’esforce per descobrir com la meua col·lectivitzat ha esdevingut allò que és, com ha fet allò que sóc (com a lector)». Així, aquest treball ha d’entendre’s com un homenatge particular a tots i totes els que han escrit poesia en català en aquests darrers anys, per tot allò que m’han aportat a mi com a lector.
Articles recents:
