L’exaltació meditada d’un artista

Del vendaval que va significar l’informalisme en els anys de la postguerra, que va obrir nous camins en la pintura, potser en queda poca cosa. En tot cas, pertany a la història de la pintura. Però, com sempre, hi ha excepcions que sobreviuen al moviment en què sorgiren per estar els seus conreadors tan avesats que la seua imaginació queda protegida de l’erosió del temps. Ràfols-Casamada, al meu modest entendre, és un d’aquests artistes.

Als seus setanta-un anys es podria suposar que el pintor va entrant en una etapa en què es pot viure dels llorers de la seua obra passada, però la seua activitat plàstica i literària constant evidencia que la paraula jubilació, aplicada als vertaders artistes, és si més no una impertinència. Una bona raó perquè se li dedique un magnífic llibre –Veure és sentir– on es valora la personalitat i la trajectòria d’un artista proteic, capaç de fer conviure en la seua creació l’herència avantguardista i l’anhel clàssic. A l’igual d’altres pintors del segle vint, la seua sensibilitat creativa no s’ha limitat a la pintura i ha conreat la poesia i la prosa. El llibre mostra la imatge d’un creador discret i pulcre, d’una immensa curiositat; d’una obra que és el resultat d’una imperiosa necessitat de crear i de convertir en art les impressions produïdes per l’observació de la realitat.

D’altra banda, D’un mateix traç, dietari corresponent a 1978-1982, és una prova més de l’energia vital que abans comentàvem, i obliga a reconèixer que l’art Ràfols-Casamada s’origina en les interseccions entre la paraula i la imatge. En les seues paraules -essencialment en la seua poesia- veiem sorgir, de sobte, les imatges. Altrament: en veure els colors dels llenços els escoltem com si foren remors d’un llengua imperceptible. Els colors, els espais i els versos s’enllaçen i s’allunyen, regits pel ritme poètic, il·luminant la tela i omplint el full, com si foren reflectors de les emocions evocades per l’artista. D’aquesta manera, l’obra pictòrica i l’obra escrita no corresponen a impulsos diferents; sorgeixen d’un mateix traç creatiu: unes vegades en pintura i d’altres en escriptura.

El dietari recull moments fugaços de la vida quotidiana, idees molt diverses, breus apunts íntims, intel·ligents aforismes, impressions de viatges a Europa Central, Mèxic i Estats Units. Les reflexions a cop calent sobre la pintura i la poesia constitueixen la part més voluminosa i atractiva del llibre: les temptatives per dilucidar les motiva-cions artístiques, les intuïcions que originen les obres, els dubtes, el qüestionament constant dels problemes formals. Observem com moltes obres són una condensació de la realitat, conduïda pels espais i els colors. I permet de comprendre l’abstracció com una forma de generalització, de plasmar de manera sintètica i senzilla les emocions essencials que la percepció motiva, el lirisme cromàtic de la descripció del paisatge.

Si en alguna cosa es diferencia Ràfols-Casamada d’altres pintors que parlen de pintura moderna és perquè defuig les elucubracions transcendentals i l’espessor conceptual. Les seues explicacions són precises i sovint es concentra a analitzar detalls i obres concretes; ben notables resulten així els comentaris aguts sobre l’obra de pintors com ara Matisse o Picasso, per posar només dos exemples.

L’interès del dietari rau en la sensibilitat i el bon gust de Ràfols-Casamada, producte d’un refinada cultura projectada en una prosa ajustada, elegant i plena d’estímuls per al lector; en el fet de ser l’itinerari d’un personatge sobri i receptiu a les palpitacions de la vida, d’un home que observa, interioritza i persegueix l’harmonia de les tensions en una obra d’intensa simplicitat: d’un artista que paga la pena llegir i contemplar.

Descarrega’t l’original: lexaltacio-meditada-dun-artista.pdf

Facebook Twitter  Comparteix a

Articles recents: 

Quan la realitat dansa en la ficció

L’univers dens de l’alfabet

Cézanne: poesia i pensament fets pintura