La trilogia que Joan Francesc Mira (València, 1939) dedica a la seua ciutat és una empresa valenta per la intenció i per l’estil exuberant, ací volgudament assagístic. Com en les dues primeres, el substrat mític i de referències recorre i sembra l’obra. Si abans era la literatura de Joyce i la figura d’Heracles i La Divina Comèdia de Dante, ara és el mite de Faust de la mà de Goethe.
L’anècdota que posa en marxa l’acció és un accident desafortunat que pateix Manuel Salom, el protagonista, quan es dirigia a fer classe. Mentre explica els sentits de la història decideix desertar del seu treball, mesos abans de la seua jubilació. La guspira que desencadena la seua determinació es deu a una paradoxa: un historiador dedicat a comentar els corrents socials i polítics del segle XIX i XX arriba a la conclusió que no hi ha forma humana de comprendre el nostre món. Salom més aviat observa la història com un terbolí de forces enfrontades i en transformació constant. L’obsessió per arribar al fons de les coses i la seua impossibilitat enllaça de ple amb el mite fàustic, així com també amb la presència de la ciència moderna que en el seu intent d’establir una explicació coherent de l’univers aporta noves perplexitats. Altres lligams amb Goethe els trobem en la defensa de la cultura clàssica i en les relacions del matrimoni. Irene, la dona, encarna la passió per les lletres gregues, tal vegada l’autor haja volgut simbolitzar el seu declivi.
Salom claudica del seu món. Es despulla de les antigues propietats i es proposa dedicar-se a tenir cura de la dona i viure de la manera més invisible possible. I tria per viure còmodament un pis davant de la disneylandia valenciana, que per altra banda l’irrita profundament a causa de la grandiloqüència escenogràfica i la seua buidor. Si ho fa és per tal que la seua dona gaudesca de la llum, de les vistes i perquè pot contemplar aqueixa nova ciutat i el tràfec comercial. Renuncia a la seua condició de professional de la història, però no es pot estar d’interrogar-se sobre tot allò que li produeix estupor i desconcert. El desarrelament del protagonista va acompanyat d’itineraris pel barri de Velluters i de Jerusalem per mostrar-nos la seua progressiva lletjor i les tumultuoses transformacions. A més, recrea, i amb gran encert, la nova ciutat, on es fa difícil una vida de veïnat i de carrer.
El protagonista és contemplatiu. Els vaivens del seu cervell metrallen el lector amb una allau d’idees, referències històriques i polítiques, i connexions d’allò més diverses i estimulants. L’esperit fàustic mou el personatge a veure amb tristesa, mala bava i ironia, però també amb vivacitat, tot el que es mou al seu davant. Aquest conglomerat de factors fa un llibre dens però amb una lectura completament vertiginosa. Una obra d’uns esforços i resultats extraordinaris.
EL PAÍS, QUADERN, 27/11/2008
Descarrega’t l’original: 
viatge-al-centre-del-desconcert.pdf
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
El professor d’història. Joan F. Mira. Editorial Proa, Barcelona, 2008. 308 pàgs.
Etiquetes: 2008 El País Narrativa Joan Francesc Mira