Rafa Gomar és un dels noms que falca la nostra narrativa, encara que segurament no siga d’aquells que sonen en el bombo de les apostes. Però, a mesura que el lector apama els seus llibres, es troba davant d’un autor de presència pública discreta, cada títol del qual és una baula sòlida que ofereix un dibuix de conjunt de projecció notable. Rafa Gomar destaca sobretot per haver creat una col·lecció de relats d’una amplitud poc habitual entre narradors valencians, i mostra un domini robust de distints registres i tons del conte actual. Paral·lelament l’autor ha gestat una prosa més diarística, on també caben els rostres de la ficció, per reflexionar sobre les coses variades del dia a dia, però on el motor és fer literatura de la vida, sense descurar que vida i ficció tenen una concepció molt elàstica. Una mostra recent en seria Vianant, un trampolí per a submergir-se en les pulsions que recorren, alimenten i desprenen els gestos més efímers que genera el comerç dels dies. Tot plegat Rafa Gomar és un narrador que es mou a gust en la distància curta, ara en l’anotació diària o l’aforisme, adés en el relat, recorreguts en els quals la seua prosa trau tot el seu llustre. Dic tot això perquè trobarem vasos comunicants constants amb el nou llibre i perquè fa la impressió que la novel·la, que exigeix una respiració més llarga i sostinguda, fins ara se li havia resistit. I en Andròmines, de les limitacions n’ha fet virtut. Qui busque una novel·la diguem-ne més convencional, amb una trama potent, potser el llibre el marejarà, però qui es deixe seduir per les regles del narrador valencià n’extraurà altres satisfaccions. Des d’aquesta perspectiva és valuosa la dispersió de registres diversos (cartes, fragments de diari, articles-relats, escenes diàlegs…) que basteix una història ben unitària.
Albert, el protagonista d’Andròmines, és un escriptor i periodista que du una vida plena amb la seua parella, amb una total complicitat i capacitat de gaudir de les coses més rituals i una relació quasi sensual amb els objectes que representen moments significatius de l’existència. Per a aquesta parella la rutina no és una font d’angoixa o de tedi; ans el contrari: les olors, els gestos, una conversa atrapada al vol són l’aixeta que raja un doll de sensacions. La fascinació rau en el fet que el material fungible caçat per la mirada o l’oïda és la punta de l’iceberg d’altres vides i d’altres mons. De sobte, la mort fortuïta de la dona el col·lapsa, perd les ganes de viure. A poc a poc, reviscola i ho aconsegueix de manera singular. La recuperació no es basa en l’oblit, sinó en el record com a guspira que engega l’interés per les coses. És a dir, viure des d’ella, des de la seua actitud, però sense ella. Torna a gaudir de les sorpreses que li regala el temps. Albert mateix ho diu: cansat de trames, personatges i històries, s’aventura a copsar la vida sense tenir en compte les figures, a resseguir i projectar el flux de la vida des del marge. I s’endinsa en aquesta empresa amb naturalitat i vivesa, sense caure en el sentimentalisme ni embadaliment embafós. Aquesta manera de gaudir d’allò quotidià i fugisser no vol dir que el personatge estiga emparrat; té la mirada sedimentada amb els solatges de Baudelaire i Benjamin. Des d’aquest vidre el que compta és la ràbia, la tendresa, la frustració i tragèdia que envolta cada moviment. És l’obsessió de voler sentir la vida amb la madeixa embolicada de circumstàncies que l’acompanyen. Aquests salts els descriurà Albert en els seus articles-relats, entre la crònica i la memòria, sobre el café, el viatge en autobús, la compra del pa, el pes de l’ascensor en les nostres vides i els passejos homenatge a la ciutat.
Com deia Gomar al final de Vianant: es tracta de sentir la vida “tan contradictòria com la veuria una granota, dins d’una butxaca”.
EL PAÍS, QUADERN, 18/03/2010
Descarrega’t l’original: 
una-granota-en-cada-paraula.pdf
Articles recents:
Andròmines. Rafa Gomar. Editorial Tres i Quatre, València, 2009. 172 pàgs.
Etiquetes: 2010 El País Narrativa Rafa Gomar