La identitat personal i col·lectiva són termes esmunyedissos i ambivalents, però des de fa molt de temps dominen no només la literatura sinó també els discursos polítics i socials. Aquestes problemàtiques són l’eix de dos llibres de referència i que, cosa que no sempre és fàcil d’aconseguir, és publiquen ara a València i en el nostre idioma. Són Comunitats imaginades de l’antropòleg Benedict Anderson, publicat per l’editorial Afers de Catarroja amb la col·laboració de la Universitat de València, i Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi del sociòleg d’origen polonés Zygmunt Bauman, editat a Publicacions de la Universitat de València.
L’obra de Benedict Anderson, publicada per primera vegada 1983, és a hores d’ara tot clàssic sobre el tema. D’entrada, perquè en uns temps que tenia mala premsa el nacionalisme, demanava que no se’l tractara com una patologia social, ni se’l veiera com un cosa pareguda a les ideologies. Més aviat afirmava que calia entendre’l com un fenomen que implicava tothom, els estats-nacions inclosos, i no només a les nacionalitats reivindicatives. Per perplexos que ens puguem sentir davant d’un fet tan difícil de definir i a causa de les conseqüències perverses que de vegades pot arribar a provocar, és un concepte sociocultural i polític d’abast universal. Perquè pertànyer a cultura societària, afegirien Kymlicka i altres entesos, és essencial per al benestar de les persones.
Els punts més innovadors de la interpretació d’Anderson residien en la consideració de la nació com un artefacte cultural, com una comunitat imaginada –que no hem de confondre amb necessàriament amb falsedat. És a dir, per tal que un poble esdevinga en una nacionalitat li cal un discurs que el diferencie i el visualitze. Tenir, de fet, un projecte social determinat. És un corrent que té molt present el dolor i la mort, tot transformant la fatalitat en continuïtat i vincula, per tant, els morts amb aquells que encara no han nascut. En una paraula, la identitat nacional permet a les persones transcendir la seua mortalitat en vincular-les a temps immemorials, alhora que les projecta cap un futur indefinit.
Els nacionalismes més potents, segons el autor, es consolidaren a partir del segle XVIII a gràcies a la impremta i a la difusió de la novel·la, perquè va fer que la gent compartira el mateix imaginari social. Però s’afermaren definitivament quan les llengües impreses es convertiren en llengües de l’administració. Altres punts destacables d’aquesta obra apassionant és la importància que tingueren les demarcacions administratives i els mapes que elaboraren els europeus en les colònies perquè prefiguraren les fites dels futurs països independents.
Zygmunt Baumant és actualment un dels sociòlegs europeus de més prestigi i aconsegueix en aquest llibre breu un diagnòstic raonat i suggerent sobre els aspectes identitaris en una època dominada i abatuda per la inseguretat i les relacions globals. L’autor considera que aquests temps de capitalisme avançat, marcat per una globalització forta, estan trastocant totalment i irremissiblement les estructures dels estats, les condicions de treball, la vida quotidiana i les relacions entre el jo i els altres. Desaparegudes les condicions d’una societat tradicional i amb el progressiu desmantellament de l’estat del benestar, s’està escampant un creixent sentiment d’inseguretat a causa, per exemple, de la privatització de l’esfera pública i de la flexibilitat laboral. La dissolució dels lligams socials fa que la gent no es preocupe tant per la justícia social i es concentre sols en la resolució dels seus problemes.
Pel que fa les relacions personals, les coses tampoc no van molt millor. Davant una vida canviant i ràpida, on no hi ha assegurada cap relació permanent, la gent procura no comprometre’s massa i és decanta per la quantitat i les relacions fugisseres i poc compromeses com es poden establir a través d’internet. En un món tan poc estable pot sorgir la nostàlgia per la protecció comunitària i familiar. I també pot ser ferment dels fonamentalismes religiosos. L’únic problema de la interpretació de Bauman és que peca de massa lineal: tot es dilueix, es liquïfica. La idea d’una modernitat liquida és molt gràfica, és una imatge afortunada, però interpretar-ho tot en aqueixa direcció sembla un postura massa còmoda i interpretació limitada pobra. Amb tot, és un retrat ajustat dels problemes actuals relacionats amb la identitat i amb anàlisis agudes i raonables.
EL PAÍS, QUADERN, 19/01/2006
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
