El bateig literari d’Anna Moner és una bona sorpresa. Les mans de la deixebla, premi Enric Valor, és una proposta potent i suggeridora que, amb l’evocació de l’univers de Frankenstein, ens transporta a la temptació fàustica, a l’exploració dels límits i als problemes de l’excés. El període no podia ser més adient: el segle XVIII, època en què l’anatomia i la cirurgia viuen una forta embranzida. El personatge que irradia la trama és Fabrizzio Scorza, lliurat a combatre els prejudicis i les teories fantasioses sobre el funcionament del cos. Pertany al llinatge de metges que dissequen l’interior de l’ésser humà per conéixer-ne els mecanismes, descobrir- ne els components interns que l’erosionen.
Per a aquells metges, formular les lleis que regeixen la vida és camí per accedir a les veritats fonamentals. La matèria està carregada de psicologia o espiritualitat, ja que, en darrer terme, és un reflex de Déu. Per a Scorza, les anomalies físiques no eren cap aberració ni cap cosa demoníaca, eren producte de l’atzar, una singularitat que calia respectar. El subjuga la bellesa de la deformitat, allò únic que integra l’impossible i el prohibit, i que origina figures atordidores i úniques. El periple biogràfic del metge és una immersió total en la mort i en les deformitats per a extraure’n vida i compensar, ni que siga mínimament, les mancances de la biologia. És una opció sacrificada, torbadora, però també fascinant, perquè és una aventura per geografies desconegudes. El viatge culmina a València i amb la descoberta de Brunel·la, que reuneix allò que més l’enlluerna. El metge la prepara perquè preserve i desenvolupe els seus coneixements. Per a protegir-la de la societat, la fa viure en una bambolla, al marge de l’espantosa vida quotidiana.
Quan falta el mestre, la protagonista es concentra en el seu miratge, un espiral on passat i present, desig i somni s’encadenen en una realitat sense retorn. Figura obsessiva i sense escrúpols que fa el que siga per dur a terme els objectius. Encara que és una baula del seu valedor, el seu univers ja és un altre, és un terreny clos, sense déu, però poblat d’esperits i dimonis i amb els efectes ennoblidors i embrutidors de la natura. A causa del seu caràcter, l’ajudant esdevé un supervivent, una ombra d’aspecte horripilant i costums insòlits, però que malgrat tot conserva un punt de tendresa i humanitat. Els tres personatges són tres angles d’una mateixa figura.
Els punts forts de novel·la són la història absorbent que encadena uns personatges plens de plecs i la creació d’un clima embolcallador, de reverberacions simbòliques, opressiu i tenebrós per la combinació i el contrast de bellesa i monstruositat, de luxúria, morbositat i terror, enmig d’escenes saturades per la descomposició i les aromes florals. Per la força amb què Anna Moner basteix aquest relat desassossegador Les mans de la deixebla és un títol que paga la pena recordar.
EL PAÍS, QUADERN, 02/02/2012
Descarrega’t l’original: 
les-tenebres-de-la-gosadia.pdf
Articles recents:
