En els darrers temps la història s’ha accelerat tant que ha trastocat profundament la vida dels homes, ja que abans —si més no, ho pensem— entre mort i vida podia passar un període d’història; ara, vivim transportats per dos o més. Aquest és el repte de Ferran Torrent en Bulevard dels Francesos. Això es veu en molts personatges, però sobretot en Rafel Puig, que des de la República fins a la Transició ha hagut d’engolir gripaus històrics de gran envergadura. En els joves situats en el present, la cosa funciona d’una altra manera, la rapidesa dels canvis i l’afany de viure’ls intensament els fa cremar etapes a la velocitat del vertigen, i ara, escaldats, miren sense bàlsams als ulls.
La novel·la, com diu monsieur Milan Kundera, és un gènere camaleònic, amb un estómac a prova de bomba. Un dels seus atractius és jugar amb ingredients dispars i contradictoris. I Ferran Torrent agita en la seua novel·la un còctel explosiu; no és la primera vegada, però el material és més sensible (la tragèdia de la guerra i la postguerra) i l’objectiu és més ambiciós: hi combina conflictes socials i polítics, drames familiars, la lluita clandestina amb policies que fan la feina bruta del règim, amb assassinats i un robatori. A més, emparella per moments un comunista i un lladre de guant blanc, un comissari i un exmestre republicà. D’altra banda, integra la descripció de la vida local amb les lleis de la novel·la negra, sense descurar la pinzellada grotesca i d’humor corrosiu quan li convé.
Bulevard dels Francesos gira al voltant de dos eixos temporals. El fil del primer és el conflicte miner d’Astúries de l’any 1962 que engrescà els estudiants i els obrers de València a manifestar públicament la seua solidaritat i rebutjar les injustícies del règim. L’autor, per mitjà de les famílies dels joves activistes que dirigeixen la trama (Josep, fill d’un maqui desaparegut, Felo, fill d’un represaliat, i Teresa, filla de casa bona), pinta un fris polièdric de les circumstàncies, les situacions i les actituds de la València de l’eterna nit de la postguerra. Es mou amb certa comoditat a l’hora de pintar el ritual social, molt petrificat. L’autor no pot fugir-ne, però en la majoria dels casos es salva per la humanitat dels personatges. En les escenes de la vida burgesa, que no en són moltes, no en fa un gra massa, perquè la descripció precisa de les coses ja esdevé per si mateixa una mica grotesca. Els joves activistes, en la seua innocència i inquietud, davant de la prudència habitual, defensen l’èpica d’accions dràstiques per despertar el poble endormiscat, sense preveure’n les conseqüències. Tots ells, com també Rafael Puig, que fa de pare i protector dels germans Puig, i el comissari Piñol, viuen torturats per conflictes interns i morals: com poden interpretar el món que els envolta, què cal fer i com cal actuar. I, malgrat tenir tensions amb la família, aquesta és refugi i pilar del que són.
El segon eix temporal ens situa en l’actualitat. Els personatges viuen el final del viatge iniciat anys abans. Segons el narrador, Robert Baixauli, la seua generació s’estimbà perquè va ser víctima d’una època d’il·lusions desaforades. Molts isqueren escaldats per voler viure els deliris de totes les revolucions (socials, sexuals, drogues). Siga com vulga, l’arribada ha sigut un present en què no es pot canviar res i la corrupció marca el ritme de la vida pública. El narrador viu al marge de quasi tot; abans odiava l’univers; ara, l’accepta i va fent. La seua vida es va il·luminar quan va conéixer el Colorado, un retallaor obsedit a burlar-se de tot. Durant anys es dedicaren a fotre les autoritats.
Com sempre, el ritme que imposa Ferran Torrent a l’acció és ràpid i, com que Bulevard dels Francesos conté una gran diversitat d’elements, llegir la novel·la és instal·lar-se en unes enormes muntanyes russes d’emocions, registres i veus. Potser algú considere que la trama policíaca és el millor ingredient del llibre. No m’atreviria a afirmar-ho, perquè sense la resta seria ben poca cosa. Els personatges de Puig i Piñol, Robert i el Colorado són una mina i l’obra conté moments de gran intensitat i tendresa, com ara els passatges en què els personatges deixen de parlar i ofereixen les mans perquè diguen tot el que els personatges no poden dir. Déu n’hi do.
EL PAÍS, QUADERN, 18/02/2010
Descarrega’t l’original: 
quan-el-somni-era-la-vida.pdf
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
Bulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna Edicions, Barcelona, 2010. 404 pàgs.
Etiquetes: 2010 El País Narrativa Ferran Torrent