Els premis Octubre han passat l’última prova amb bon peu. La qualitat de les obres ho confirma. Ha guardonat dos autors dels anys setanta: Gaspar Jaén i Urban, guanyador del Vicent Andrés Estellés, amb Fragments, que sense dubte és el llibre seu més intens i arrodonit, i Agustí Pons, oficiant dia a dia del periodisme literari, ha merescut el Joan Fuster d’assaig, per uns suggeridors retrats d’alguns del protagonistes de la història catalana més recent.
En canvi, el premi Andròmina ha sigut una sorpresa, ja que se l’ha endut un autor inèdit, el gironí Ponç Puigdevall, per Un silenci sec. En aquest cas el lector no s’ha de fiar del títol, no massa afortunat, atés que no acaba de ser atractiu ni tradueix l’atractiu ni l’atmosfera que ofereixen els contes, els quals ens mostren un escriptor amb poders narratius ben
assolits, cosa no massa corrent en un primer llibre.
Els cinc relats del llibre compartixen un aire malaltís i connoten ressonàncies d’una bona part de la narrativa alemanya, essent l’obra de Bernhard la més visible. Aquestes preferències narratives són ben perceptibles en Finale, d’Ignasi Mora, autor pel qual Ponç Puigdevall ha manifestat les seus simpaties.
Els personatges, alguns del quals són malalts o mutilats, ens narren en primera persona la crònica del procés de descomposició que viuen.
La solitud, la incomunicació i unes relacions familiars basades en l’odi, producte de la conveniència, apareixen en Segon quadern d’agost i Convalescència, situades en un ambient matrimonial, i «El foc extingit», que gira al voltant de la relació entre una mare i un fill. Aquests són uns contes molt bons, encara que el tercer haguera quedat més redó si se li hagueren llevat unes quantes fulles. Els altres dos -«Un silenci sec» i «La iniciació»-, més pobres en resultats i pretensions, mostren una visió més grotesc: l’un, a través del soliloqui d’una dona amb el seu gat, i l’altre, una situació de tons apocalíptics i relacions sexuals amb cadàvers.
Els protagonistes intenten escapar de l’agressió del món que els circumda per mitjà de l’escriptura i la fantasia, portades a cap d’una manera clandestina, generalment de nit, quan no es veuen vigilats, assetjats. L’escriptura els dóna una nova energia, una «fermesa renovada» per poder superar la por, l’avorriment, o esgotar l’espera. Omplint fulls i fulls d’una manera quasi convulsiva, no tant per fantasiejar faules alliberadores com per a reafirmar les sues obsessions, el seu odi, i somiar venjances sagnats, com ocorre en «Segon quadern d’agost». En canvi, l’aspirant a novel·lista d’«El foc extingit» vertebra la seua vida sobre una mentida darrere l’altra, obsedit per la impotència d’escriure, i serà la «Crònica d’un home ridícul», que es nega a ser-ho. Ponç objectivitza detalladament[e] el fil mental, els gestos i moviments dels protagonistes, per tal d’accentuar la sordidesa moral d’uns personatges si no al·lucinants, si estranys, retorçuts. Tot això, juntament amb un estil vigorós i una llengua contundent rica en matisos, fa d’Un silenci sec un llibre recomanable que no deceberà les exigències del lector.
HOJA DEL LUNES, pàg. 58, 15/03/1992
Descarrega’t l’original: 
un-silenci-sec-un-llibre-recomanable-de-puigdevall.pdf
Articles recents:
