El gènere negre és un via ràpida per a entrar en els budells de la realitat, per a explorar la crueltat humana. I això és el que fa Vicent Usó en l’última novel·la, La mà de ningú, que n’explora el clima de tensió i defuig dels detectius. El punt de partida és l’aparició inesperada d’una mà enmig d’un camí rural al nord de França i que evoca l’inici d’una de les pel·lícules mes conegudes de David Lynch o un relat famós de Pere Calders. Vicent Usó no cerca l’impacte ni el desenllaç d’un relat de terror, però sí un punt de misteri amb el qual bastirà una novel·la coral i lligarà el destí de personatges ben dispars. Alternant els fets d’un dijous 26 i un dimecres 25, trena la vida d’un pagés ja gran, excombatent de la guerra d’Indoxina, un immigrant senegalés il·legal que viu del top manta, una malabarista okupa, un transportista que conversa amb una amant imaginària, una dona maltractada que mira de refer la seua vida treballant per a una dona rica i un metge vidu amb dues filles.
L’autor, d’entrada, presenta vides corrents, però que arrosseguen secrets, per descriure realitats i conflictes diferents. Sota la normalitat hi ha uns quants secrets que serveixen per a tocar temes espinosos, com ara la immigració il·legal, el tràfic de prostitutes i pràctiques mèdiques al marge de la llei. El narrador és mostra hàbil en explorar els sentiments dels personatges i sap traure punta als detalls nimis i a les relacions callades entre els personatges, per mitjà del gest més menut i la mirada subtil. Paral·lelament, i de manera escalada, es palpa una atmosfera inquietant que a les acaballes de la trama esclatarà i trasbalsarà la vida dels personatges. La tensió, la violència, arriba de manera inesperada, i fa miques la calma aparent. La maldat i el dolor tenen moltes cares. Ací en destaquen dues. Tenim un personatge profundament afectuós amb els seus que combina amb tota la naturalitat del món un comportament monstruós. El metge entén la vida com una adversitat i l’enfoca com si fóra una partida d’escacs; calcula els paranys i les sortides de cada jugada. Amb la bonhomia de la seua imatge, envesteix i és infatigable en cada escomesa. A l’altra banda, trobem aquells personatges en què les conseqüències imprevistes d’alguna acció els faran dur un sentit profund de culpabilitat.
Potser algun lector trobarà precipitada o excessiva alguna situació, però Vicent Usó fa que les peces del meccano narratiu fluïsquen amb eficàcia, i aconsegueix extraure’n espurnes i remoure entranyes. Segueix de prop els personatges, però juga amb la distància i la ironia que li permet conjugar, sense estridències, la tendresa amb la brutalitat. I basteix un bon ritme al discurs narratiu i un estil cadenciós, ben engreixat i ple de replecs. Segurament més equilibrat que en altres ocasions. Demostra una vegada més que és un narrador potent i sòlid.
EL PAÍS, QUADERN, 24/11/2011
Descarrega’t l’original: un-viatge-als-budells-de-la-realitat.pdf
Articles recents: