Magrana, del 2005, va representar el retorn de Joan Navarro a l’actualitat poètica. Un llibre on continuava i alhora resituava el seu univers complex, sense concessions, de ressonàncies filosòfiques i un desplegament ampli de referències de tota mena que esdevenen una proposta de gran coherència amb una honestedat i una actitud vital ben seriosa. El resultat és un control ferri de la composició i unes proses altament líriques. A deslloc, Premi Carles Salvador, concedit per la Universitat Politècnica de València, radicalitza aquella opció estètica i la despulla en extrem, cosida sobretot amb frases curtes, nominatives, que descriuen accions o enumeren, i imatges que comprimeixen càpsules de pensament.
La poesia de Joan Navarro se sedimenta sobre la relació inestable de la paraula amb el món, on la paraula, a més, conté la magnitud de la vida i el laberint interior dels humans. Tal partida es desenvolupa en una operació d’estratagemes complementaris. Recuperar el sentit primigeni de les coses a causa de “la ferida de l’ésser”, de la solitud. La consciència del buit impulsa i reforça la recerca de sentit de l’existència: “Cal omplir el buit de la plenitud”, però la situació es pot capgirar de vegades en una “plenitud buida i inesgotable”. Els dèficits que el coneixement, la realitat fragmentada i el caos generen duen el poeta a un coneixement que, sense negar la racionalitat, el superen. Així, li caldrà “imaginar un llenguatge” que explique “la veu oculta”, “el fil de la trama”, i revele les cares múltiples de l’existència. I si no pot donar-ne veu directament, almenys pintar els seus contorns i els rastres que en deixen. L’autor formula aquesta aventura en una mena de cosmogonia d’amplitud expansiva i una natura sovint exòtica. La vegetació i l’orografia són ben concretes, recreades amb una mirada quasi microscòpica. Fet i fet, el lector es troba davant un univers singularíssim que recrea la plenitud i la degradació de les coses vives, “La fèrtil ferida”, en diu l’autor. Fecunda serà també la peripècia del lector que es deixe seduir per una poesia de densitats, però modulada amb una dicció serena i bella.
En Abisme i ocell, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, Ramon Guillem eixampla el seu cant a l’experiència, als espurneigs efímers de la vida que omplia La celebració de la mirada. Un bloc de poemes se centren en la por de la mort i en l’elegia per la pèrdua d’éssers estimats, que en lloc d’esvair-se amb el pas dels anys, creixen, es fan vius (“la cendra del cor / no ha fet sinó créixer”), en ser ressò i conversa, mentre amb els vius pot passat el contrari, perquè són fantasmes que es desfan sota la màscara de la vida.
La resta dels poemes diuen la renovació vital, amorosa, que creix en persones d’edat mitjana. Gràcies a saber del dolor i del fracàs, aquesta etapa sorgeix amb forta embranzida, i tot es mira de nou: la vida és un espai obert, lluminós, basat en el desig del cos i en els goigs planers. La vida i la paraula resulten, en aquesta circumstància “ferida de llum / que no es tanca”. Els anys habituen a la degradació i com menys s’espera “com un fil d’aigua / callada, la vida sempre brolla / entre les esquerdes de l’ombra”. Veu reflexiva i celebració resumeixen aquest llibre de moments plens de gràcia.
EL PAÍS, QUADERN, 13/05/2010
Descarrega’t l’original: 
fertil-ferida-lluminosa.pdf
Articles recents:
L’aura contaminada de València
Ramon Guillem. Font: vimeo.com
A deslloc. Joan Navarro. Edicions Denes, Paiporta, 2010. 100 pàgs.
Abisme i ocell. Ramon Guillem. Edicions Bromera, Alzira, 2010. 79 pàgs.
Etiquetes: 2010 El País Poesia Joan Navarro Ramon Guillem