Marc Granell és un dels poetes més importants i coherents del País Valencià. Per al nostre autor la lírica no és només un joc estètic; va lligada, més aviat, a una actitud de defensa dels valors fonamentals, i precisament la paraula n’és un de ben rellevant. Això pot explicar la seua implicació en tota mena d’iniciatives de difusió del llenguatge poètic i també la seua participació en aquest art enganyós i difícil d’escriure versos per a infants. Fins no fa molt, la poesia, per mitjà de la literatura oral, encara formava part de l’educació de les persones. Això s’ha esborrat, i la seua absència monstruosa en lectors de la primera edat ha convidat autors de Catalunya i València (Miquel Desclot, Josep Maria Sala-Valldaura, Dolors Pellicer…) a aventurar-se en una empresa no sempre ben entesa i coneguda pels lectors habituals de versos i fer que cotitze de nou en la borsa literària. En aquesta nova etapa gestada els anys noranta del segle passat té un paper indiscutible Marc Granell, que a hores d’ara ja posseeix una obra meritòria amb cinc títols (L’illa amb llunes, La lluna que riu i altres poemes, El ball de la lluna, El planeta que era blau, publicat en edició bilingüe per la Diputació de Malaga, i el llibre que comentem), tots ells vius al mercat, ja que alguns conten amb tres i quatre edicions, i fan d´aquest poeta el més difós i llegit entre els valencians.
Marc Granell defuig la concepció de la poesia per a infants com un instrument estrictament didàctic, ja que els seus llibres també parlen de qüestions vitals coma ara la voracitat de l’asfalt i el ciment, la degradació de la natura i el destí terrible dels xiquets al tercer món. No pretén alliçonar sinó sensibilitzar i fer visibles sovint els valors ètics bàsics i treballar les possibilitats expressives de la paraula. El plat fort serà el joc, perquè és el que toca de més a prop els menuts. Al lector que conega només la seua poesia d’adults, de tonalitats greus i tensió tràgica, li sorprendrà el tractament lúdic i imaginatiu que travessa aquesta poesia, obertament festiu i desenfadat en Oda als peus i altres poemes, que connecta directament amb La lluna que riu i altres poemes.
Els motius del llibre són els animals, la natura, les estacions, els pas del temps. Una novetat són els poemes centrats a les vocals. En són molt enginyosos els dedicats a la i a la o. Dels animals en ressalta la seua manera de viure o les seues qualitats: en el cas del canari deixa caure el poc natural que és viure engabiat i en el de la balena anota les relacions problemàtiques amb els pescadors. Tant en aquests poemes com en els dedicats a la natura, l’autor suggereix la diversitat grossa (de caràcters, punts de mira i circumstàncies) que dirigeix la vida dels humans. Altres temes són extrets de la vida quotidiana i tractats amb un punt d’ironia. Ho podem comprovar en una conversa d’estiu i en els estralls que causa el virus informàtic. Especialment graciós és el poema d’agraïment als peus, perquè siguen com siguen i malgrat tots els maldecaps que ens puguen ocasionar, ens permeten gaudir de la vida. Gaudir, per exemple, segons diu en altres poemes, d’una passió desbocada per la xocolata o anar adormint-se en qualsevol racó.
Amb una dicció clara, versos breus i recursos senzills (la personificació, la comparació…) però administrats amb gran rendiment, Marc Granell aconsegueix en Oda als peus i altres poemes una poesia de gran vivesa i força literària que explica clarament l’atracció que mostren molts lectors menuts per la seua obra.
EL PAÍS, QUADERN, 29/05/2008
Articles recents:
Oda als peus i altres poemes. Marc Granell. Dibuixos de Manuel Granell. Edicions Bromera. Alzira, 2008. 60 pàgs.
Etiquetes: 2008 El País Poesia Marc Granell