Molins és un dels autors que miren el món i l’escodrinyen amb el bisturí de la inquietud. De fet, per a mi, és un “motoret”, si em permeteu una expressió col·loquial, una persona incombustible. El seu cervell és d’una virulència mental fantàstica. Estar al seu costat és viure amb un ai al cor, perquè li cal sacsejar-ho tot, mirar les coses del dret i del revés. Constantment, sense parar. El món té sentit quan el grata i l’esprem per tenir-ne consciència. El laboratori des del qual observa i experimenta el món, com tots sabeu, és el teatre. Manuel Molins és un home de teatre en l’ample sentit de la paraula, el viu a ple pulmó: a banda d’escriure’n, n’ha dirigit, n’ha fet versions d’autors contemporanis, ha concebut la dramatúrgia de molts textos, ha convertit en joc teatral la paraula de Fuster i d’Estellés, entre molts altres. Quan s’ha donat el cas, ha aconsellat actors a perfilar els personatges que han d’encarnar. També ha fet teatre per a menuts i joves. Com veieu, Manuel Molins respira teatre per tots els porus.
Si la nostra literatura, tot i les tempestes que l’acompanyen, és a hores d’ara una literatura amb cara i ulls, raonable en l’ambició i consolidada en l’instrument, és deu en bona part als autors que sorgiren en els anys setanta. Això per dues raons: perquè bregaren contra el virus de la resignació i l’epidèmia del localisme i sintonitzaren la nostra literatura a l’hora del temps. En segon lloc, perquè al llarg d’aquets anys hi ha hagut un nombre significatiu d’autors que han bastit un obra important i el que és més significatiu encara, han creat un imaginari literari rellevant.
En aquesta aventura, un dels protagonistes destacables és Manuel Molins, un dels homes clau del nostre teatre. La seua producció és extensa: 25 obres publicades, més un recull de peces breus, però amb un gruix considerable d’obres inèdites, alguns de les quals han estat estrenades. Els meus comptes, molt imprecisos, em fa pensar, pel cap baix, en més 45 obres teatrals, una summa, jo diria, que ben impactant. Només la lectura de les obres publicades ens farà veure que la seua producció és segurament una de les més particulars i inclassificables de la literatura dramàtica catalana contemporània. Ell mateix s’ha definit com un dramaturg que aboca als lectors-espectadors virtuals “jocs de llenguatge”. Aquest qualificatiu ens fa entreveure el desfici creatiu, la voluntat d’“experimentar” amb temes, llenguatges i formes. Parlem d’experimentació, en el sentit més clàssic, aquell que li donaven, per exemple, alguns escriptors dels segle XIX: esculpir llenguatges adequats a la intenció o a les intencions de cada obra. La inquietud creativa el du a rellegir amb llibertat els diversos “registres” teatrals. Així, ens trobem amb reinterpretacions ben singulars del drama i la tragèdia, del melodrama, de la farsa i del sainet, etc. I en la immersió en un ventall ampli de propostes estilístiques, de registres, enmig d’un viatge constant de la modulació culta a la popular, i de la popular a la culta.
La versatilitat dramàtica és el trampolí que permet a l’autor valencià de desenvolupar una veu obertament antidogmàtica, que fuig de les camises de força conceptuals en favor d’una discurs reflexiu i crític. Un discurs compromés amb les realitats socials, polítiques i culturals que ens ha tocat viure. El conjunt de la seua obra manté ben vius els lligams entre literatura i política, entre estètica i ètica. Aquest nexe, però no és automàtic. A Molins li preocupa la realitat, però el seu teatre va molt més enllà del realisme. Entre el text dramàtic i l’univers que dissecciona dansen tot un seguit de mecanismes teatrals i literaris, de figures de ficció o convertits en ficció, de tècniques de representació, metaliteratura, creuament de veus, punts de vista i espessors de l’escriptura teatral. Una literatura, tot plegat, que amb llenguatges heterogenis es manifesta com a reclam ètic i crític per parlar de les perplexitats de la realitat i incidir en les grans preguntes que desconcerten una bona de les persones que vivim aquest confús i desassossegador segon decenni del segle XXI. Una obra que, des de distints enfocaments, escenifica els problemes que han travessat el món modern, com ara la reflexió sobre el poder, les guerres, el pes de les idees en la història, el jo escindit i múltiple(on tenen un pes rellevant els engranatges d’engany i autoengany), la immigració, les noves entitats sexuals, etc.
Des del seu teatre inicial de l’altra memòria fins al present ha plogut molt i els seu teatre s’ha diversificat extraordinàriament, com ja hem dit. El que sembla una constant des de fa temps és el recurs als personatges ambivalents, oberts, ple de d’arestes, amb l’objectiu de representar el caos o la voràgine de la vida publica i privada. Per practicar un teatre potent, amb voluntat de somoure el lector, ja siga des del esquinçament del drama o la rialla irreverent, li calen anclatges que li facen créixer l’edifici teatral. I una de les seus armes és la tirada al referent mític, un univers que l’ajuda a superar les circumstàncies concretes. Ara poua en els referents clàssics i bíblics, adés en personatge històrics. Si juga amb els Borja, Nietzsche, Verlaine i Rimbaud, Wittgenstien, Maria Callas i Gil de Biedma, entre molts altres, no és per fer-ne un retrat realista, sinó que a través de la seua personalitat i detalls de la seua biografia filma amb paraules bombes de rellotgeria literària. Són personatges convulsos, que conjuguen reflexió amb una vitalitat transgressora, que representen una actitud, i alguns fins i tot “marejaren” la història i les seues idees.
Encara que còrrec el risc d’equivocar-me, de la llarga llista de títols de Manuel Molins, faria esment de la Trilogia d’exilis, que gira al voltat de quatre icones de la modernitat: Nietsche, Verlaine i Rimbaud i Wittgenstein: que d’alguna manera representen l’altra cara de la modernitat: els abusos de la raó, el somni d’una revolució vital i la comprensió de la fragilitat humana i els esquers del llenguatge. Són tres peces de factura notable, però possiblement en destaca el personatge triple que basteix La màquina del doctor Wittgenstein. La condició doble de l’artista i la personalitat laberíntica apareix també en una altra obra gran, com és Combat (L’última cinta de Maria Calla), així com en altres com ara Elisa, bastida partir de l’univers de Gil de Biedma. L’univers de Shakespeare s’estira i eixampla en Shakespeare, La dona silenciada i Una altra Ofèlia. Abú Magrib proposa un viatge parany per diversos espais de l’Europa rica i erosionada. En l’àmbit de la farsa, ens trobem amb El ball dels llenguados on desmunta la precarietat de les relacions humanes en la societat actual, i La Divina Tramoia, una delirant riallada celestial, per sobrevolar sobre la mascarada política que representaren els anys de la transacció democràtica.
Tot plegat, la dilatada trajectòria de M. Molins exposa una obra d’alt valor que a través dels espills literaris i teatrals, la memòria, el mite i el símbol ofereix una mirada inquisitiva, lúcida i lúdica alhora, sobre el nostre món. Perquè el teatre és paraula i la paraula és teatre. El mite és teatre i el teatre és mite. La paraula embolica la realitat, però també la paraula l’allibera. I això és el teatre de Manuel Molins: caos, fuga, i ànsia de llibertat.
Intervenció en l’HOMENATGE A L’AUTOR, organitzat per l’AELC i celebrat el 7 de juny de 2013.
Articles recents:
Etiquetes: 2013 Homenatges/Presentacions Teatre Manuel Molins