Algunes persones m’han demanat que isca a dir unes paraules sobre la persona i l’obra de Joan Ortega. Volen que les paraules que diré servisquen d’agraïment per totes les coses que ha fet Joan, per l’ajut i suport que ha donat als seus fills, per tot el que ha treballat per la Falla Els Jovenils. Bé, vaja per endavant la meua entusiasta adhesió a l’acte d’homenatge, i també el reconeixement per una determinada manera d´actuar i d’entendre la cultura popular que va relacionada amb les falles.
Quan em digueren que parlara ara i ací –no em van donar l’oportunitat a dir que no- em va caure el món als peus. La raó és ben senzilla: conec molt indirectament la Falla Els Jovenils. Per això contaré les quatres coses que sé de Joan Ortega Redondo. O que em figure que sé, que en aquest cas vénen a ser el mateix.
Em voldria considerar una persona receptiva a la sensibilitat. Quan em vaig assabentar que Joan escrivia versos em va resultar simpàtic eixe fet. Em feia gràcia que la gent que me’n parlava l’anomenara el “poeta de la falla” o del barri. Quan per casualitats de la vida vaig coincidir i parlar amb ell, aquella impressió inicial se’m va confirmar. No vos ho perdeu, des del començament érem capaços d’estar un temps llarg xarra que xarraràs. De quines coses parlem? De tot un poc. Ho arreglem tot, ho desfem tot i ho tornem a refer. Per damunt de totes les coses, ix una vegada i una altra el tema de les falles. Sobretot parla, parlem, de teatre.
Mentre passem el temps, com aquell que no vol la cosa, he sabut que treballava de ferroviari, que va estudiar –si la memòria no em traïx- arts i oficis. És, per damunt de tot, un autodidacta que s’interessa per la cultura i li agrada llegir i escriure. Ho començà a fer, escriure vull dir, a partir dels 40 anys. El fascina el món de les falles, la cultura popular i tota la creació lligada al món faller. Però li interessa que estiga elaborada amb dignitat, i siga honesta, i mirant de no caure ens els tòpics massa suats que la cosa fallera permet amb excessiva facilitat. Per la forma de parlar Joan Ortega sobre totes aquestes coses, em vaig muntar la meua pel·lícula: em resulta afable, pròxima la seua manera de viure i practicar la cultura del poble. També em sent molt identificat en la seua manera serena –per regla general- de voler entendre les coses que ens passen, d’enfocar-les des d’un punt de mira raonable i bascular els fets des dels distints angles. I tot això connectat amb un fort interés pel bé de les coses públiques, del seu entorn. En definitiva, de totes les circumstàncies que afecten la seua –i nostra- col·lectivitat. En la seua figura veig combinades tres facetes: sensibilitat, voluntat de ser raonable i preocupació per les coses del seu voltant. Quasi res du el periòdic.
Amb el temps he sabut que ha fet versos per a llibrets fallers, que havia dut un temps un grup de teatre en la falla. I no només això. Que ha escrit un bon grapat de obres de teatre per a infants i unes quantes per a adults. Una, estrenada enguany, un drama, per una falla del barri, i una comèdia amb un to pujat de graus, que ha guanyat el premi d’enguany de teatre faller, una obra inèdita. Quan em parla dels muntatges teatrals em deixa bocabadat el fet que controla les claus per on ha d’anar-ne la direcció i la interpretació, i les possibilitats i limitacions de la pràctica amateur.
Pel que fa a les obres de teatre per a adults, m’agrada que fuja com del dimoni del llenguatge del sainet, perquè és ja un univers i un llenguatge molt allunyats de la nostra realitat. Joan Ortega mobilitza i articula una forma de parlar més pròxima i unes temàtiques que ens puguen tocar de més a prop. Una de les dues obres que he esmentat, No isques, és tot un drama sobre la supervivència i el terror psicològic després d’haver perdut una guerra. Ho escriu amb un llenguatge concís, auster, sense explicar massa les coses. Ací tot el que es calla, les paraules no dites, omplin l’escenari. aporten la tensió, el dolor, la desesperació de saber que caurà al teu damunt el desastre, però no saps quan, ni com ni per qui. I malgrat tot això els personatges s’han d’engolir la ràbia per tal de poder sobreviure.
La segona obra, El sexe de les putes, és un text més complex amb històries creuades i embolics d’alta ebullició per tractar temes de les parelles, de la hipocresia social, i no tan social, de la tirania dels mitjans de comunicació, en aquest cas la televisió. En fi, una obra que busca obertament l’humor amb les gotes necessàries de mala llet i el seu punt de pebre a fi d’enganxar el lector o l’espectador.
Diuen per aquestes terres de Déu que tota pedra fa paret. Això mateix, tota paraula, dita amb consciència, fa créixer les paraules i, esperem, que les persones. Per tant, gràcies Joan per tot el que has fet i has aportat a la falla, gràcies pel que has fet per la teua cultura. Gràcies per ser com “eres” i perquè no canvies. Gràcies. Gràcies a tots per participar en aquest acte.
Març de 2009
Articles recents:
El teatre de Manuel: la tralla que allibera
Etiquetes: 2009 Homenatges/Presentacions Teatre