El nom de Josep Iborra va associat al dels escriptors de la postguerra que maldaren per superar la barrera d’una cultura de campanar. I sobretot va lligat a una figura clau, la de Joan Fuster, qui el va estimular en els seus inicis com a escriptor. Amb Fuster, Iborrra va compartir, des d’un primer moment, una actitud crítica cap a la realitat circumcidant i la urgència d’elaborar una anàlisi, sense mistificacions, sobre la cultura del país.
Josep Iborra, encara que és més conegut com a crític literari i estudiós de l’obra de Fuster, es va donar a conéixer, sent molt jove, com a prosista. Un breu volum de relats, titular Paràboles i prou (als quals s’han d’afegir alguns relats publicats en revistes, recollits també en la present edició), publicat el 1955, va representar tota una sorpresa al seu moment pel vigor i la presentació d’un imaginari allunyat dels vents narratius casolans. Iborra connectava amb aquella literatura que entra en el sac genèric de literatura existencialista o de l’absurd, dominant en aquells moments, però que venia de dècades anteriors. Si hi havia alguna idea comuna que recorria tota la literatura europea era aqueixa sensació de tragèdia i absurd que es vivia dia a dia. Una literatura que no era tant una moda com un sentiment, una filosofia com una sensibilitat psicològica i literària. Una vivència que ací, a la València terrible dels anys cinquanta, Iborra va ser un dels primers a donar-li factura narrativa. Una escriptura que no aspirava a delatar el sentit secret de les coses, sinó a servir de consciència a l’home que desconfiava de les il·lusions i de les mistificacions.
Els personatges dels contes d’Iborra són individus als quals la plenitud de la vida els és negada radicalment i es veuen vivint en un món estrany i condemnats irremissiblement a viure-hi. Paràboles i prou és una obra que encara té interés per al lector d’avui, perquè els seus relats han sobreviscut bé el pas del temps i tingueren el mèrit d’obrir la narrativa valenciana als corrents temàtics del seu moment i d’introduir noves tècniques (el monòleg interior i la simultaneïtat de distintes veus).
Iborra va projectar la sensibilitat i la curiositat que respirava aquest primer i únic llibre de creació, vint anys després, a la crítica literària. Una activitat indispensable si es vol que un circuit literari funcione com cal. Ell mateix ha dit en alguna ocasió “la crítica és la consciència de la literatura”. Així, a partir dels anys setanta, Iborra va ser testimoni de la nova efervescència creadora del País Valencià per mitjà d’una crítica ponderada i valorativa. Una bona mostra de la seua estimulant i rigorosa tasca la formen Confluències: una mirada sobre la literatura valenciana actual i La trinxera literària (1974-1990). Estudis sobre literatura catalana al País Valencià. El primer volum recull treballs dedicats a autors o obres concretes (des d’Enric Valor, Estellés i Fuster fins a Mira, passant per Valls i Rodríguez-Bernabeu, per concloure amb un estudi sobre l’impacte del món àrab en la literatura valenciana actual), mentre que l’altre està consagrat a moviments, gèneres i situacions literàries. Possiblement els articles més coneguts han estat els centrats en l’anàlisi i valoració de la narrativa i la poesia dels anys setanta. Tant aquest, com els dedicats a repassar la cultura valenciana de postguerra i el centrat en l’evolució de la novel·la valenciana des del segle passat, posen de manifest l’esforç interpretatiu, assagístic, del nostre autor. Iborra conjuga literatura, anàlisi històrica i perspectiva sociològica amb la finalitat d’aprofundir en l’estudi de la literatura del nostre segle, tot seguint les línies interpretatives encetades per Fuster: mirar d’explicar la “deficiència obscura”, el corol·lari de factors que justifiquen els dèficits d’una cultura en català i, sobretot, per què la nostra narrativa (tant en català com en castellà) ha estat cega a la realitat del país.
EL TEMPS, núm. 608, pàg. 82, 12/02/1996
Articles recents:
Font: ccaa.elpais.com
Paràboles i prou. Bromera, Alzira, 1995. 112 pàgs.
La trinxera literària (1974-1990). IIFV/Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1995. 248 pàgs.
Confluències. Alfons el Magnànim, València, 1995. 269 pàgs.
Etiquetes: 1996 El Temps Assaig Narrativa