Enric Sòria, poeta i prosista, és conegut de tots vostés pels papers que li lligen en aquest Quadern i segurament per d’altres recollits en Incitacions (1997) i L’espill de Janus (2000), on desplega una agudesa afuada i una prosa elegant que es mou amb comoditat per les trinxeres temàtiques més variades. Però quan realment trobem en estat pur la seua aquest mirada inquieta i inquisitiva sobre la realitat que l’envolta és en els dietaris: ací el pillen entre bastidors, mentre afila els instruments i esgrimeix estratègies diverses d’argumentar i contraargumentar. El seu primer dietari, Mentre parlem (1994) ja ens confirma la seua amplitud de mires i la fermesa del seu art discursiu. La lentitud del mar no és llibre d’assaigs en el més estricte del terme sinó que és una desfilada d’apunts de l’escriptor que creix entre experiències viscudes i experiències llegides, encarnades en textos de distinta mida i intenció: des les cites i la nota epigramàtica fins als assaigs breus, i és ací, en aquesta literatura d’idees i d’idees sobre idees on més s’acosta al dietarisme fusterià; però bastit amb armes i punts de vista ben personals. A diferència de l’escriptor de Sueca, a Sòria li agrada recrear-se, sense abusar-ne, en anècdotes, detalls fugissers de la vida quotidiana, paisatges amb anotacions llampants i acollides. A més ens regala retrats atractius d’escriptors uns itineraris lluminós i aclaridors pel Centre de Europa, sobretot per terres alemanyes.
Com dóna a entendre l’autor, el seu periple biogràfic i intel·lectual es fonamenta a partir del diàleg i de conflictes amb el món. I també amb els diferents “jo” que genera amb el temps. Així la ment esdevé una espècie de fòrum imaginatiu amb el qual estableix un estira i arronsa constant: afirma, contradiu, decideix, preveu, recorda, aprova i reprova, admira, culpa i s’inculpa, accepta i rebutja. I moltes altres coses, com ara mantenir una batalla a ultrança amb ell mateix, on els sentiments i les vivències estableixen un escenari tens i confús amb les ambivalències contradiccions habituals dels moments d’alta tensió existencial, amb la confessió intimitats –poques; només les imprescindibles- que aporten credibilitat i força dramàtica. Amb aquests objectius s’entén que una de les obsessions de l’autor siga l’exigència moral i literària. Aquesta recerca pot arribar a situacions de crispació i de menysteniment personal i ganes d’abonar l’escriptura. Tot plegat, les esforços i les tensions ressalten un desfici vital, un neguitós desig de coneixement i de gaudir plenament de les coses.
Una part ben visible de dietari són els que podem considerar assaigs menuts, que reflecteixen les inquietuds de l’autor de l’autor i de vegades també del moment històric. Encara que giren al voltant d’idees, l’anècdota que els motiven és evocada o intuïda. A banda de temes literaris, els temes que provoquen inquietud o interés a l’autor són la progressiva inhabilitat de l’entorn i la conversió del paisatge en un parc temàtic universal, els problemes que presenta una convergència europea basada només en el vessant econòmic i el tragèdia dels Balcans. Altres qüestions a destacar són les complexitats i les distintes cares del que anomenem jo, la relació del jo amb els altres, les possibilitats del coneixement, la relació del llenguatge i de la ment amb el món, l’universalisme i la diversitat, els sentits de l’art… Sòria sempre parla des d’una visió entenimentada i raonable, rebutjant les reduccions i els extremismes. Per això, sempre que pot és bel·ligerant amb els defensors del tot val en art i de l’art autoreferent, amb aquells que veuen el llenguatge com a única realitat possible. El més valuós del seu discurs no són, per dir-ho en paraules d’Isaiah Berlin, tan les idees, que solen ser simples com totes les idees, sinó els fondària arguments que es menen per sustentar-les.
La lentitud del mar com a veritable vademecum no és només la història d’una etapa de l’autor sinó que fins a cert punt és també una crònica parcial d’un temps, una ciutat, d’un país i una literatura. Hi ha apunts molt justs sobre la situació literària, lingüística i política del País Valencià. Però hi ha moltes coses, especialment literàries i on destaquen algunes glosses sobre la figura i l’obra de Joan Fuster, l’Estellés, Josep Palàcios, Salvador Espriu, Vicent Berenguer, Claudio Magris, Junguer, Golo Mann, Lichtenberg i molts altres.
Enric Sòria s’ha deixat la pell en aquest llibre, escrit sense concessions. És tot un festival literari. El seu estil és vigorós i versàtil, sinuós i fecund en insinuacions. Cada pàgina és una continua eclosió de llenguatge –amb un magnífic ús de l’adjectiu-, precís i imaginatiu a l’hora. Sòria el força de vegades fins a extrems agosarats, sense perdre mai la claredat. Sens dubte, una fita en la nostra literatura.
EL PAÍS, QUADERN, 30/06/2005
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
La lentitud del mar. Dietari. 1989-1997. Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005. 358 pàgs.
Etiquetes: 2005 El País Assaig Enric Sòria