Eduard Márquez és segurament dels pocs autors de la nostra literatura que podia passar perfectament per ser suís o austríac, perquè la seua obra està poc connotada per la història i el territori del país, i a més, els referents i els personatges obsessius, i de vegades freds i abstractes, dels primers llibres ens transporten a una literatura centroeuropea. El que singularitza la seua narrativa és la brevetat i la combinació de lleugeresa i càrregues de profunditat traduïdes en una prosa despullada, sòbria, neta, de frases contundents, un estil el·líptic, condensat i un traç de profunditats líriques. Aquesta estètica de l’austeritat i de la destil·lació del llenguatge ha estat extremada una mica més en L’últim dia abans de demà, on, a banda d’una expressivitat sintètica, a colps de paràgrafs curts i frases tallants, aposta per la supressió dels recursos gràfics de cometes, cursives o guionets per marcar els diàlegs, fet que ofereix un aire singular a l’escriptura. Les paraules i les frases són llampades, flaixos calidoscòpics que actuen com a càpsules de sensacions, emocions o pensaments. Tot plegat, al llarg de les novel·les Eduard Márquez ha desenvolupat un estil comprimit, d’aparença volàtil però amb un gran recorregut. En Nits de febrer i El silenci dels arbres la indeterminació geogràfica i temporal afavoria el joc de l’emoció de la reverberació lírica. En les novel·les següents, La decisió de Brandes i L’últim dia abans de demà, l’autor es decanta per una certa configuració d’hàbitats històrics i espacials, en el primer cas lligats a ciutats europees i a l’òrbita de les guerres mundials, i en l’altre a la geografia sentimental barcelonina d’uns personatges que segurament nasqueren en els primers seixanta. Amb tot, totes dues tenen un punt d’aèries, perquè les descripcions són mínimes amb l’objectiu de centrar-se en els fets i les accions, en les paraules i els pensaments dels personatges.
Perquè la literatura de la nuesa funcione, l’autor es bolca en l’elaboració de trames per tal que tinguen els nuclis d’originalitat i d’enginy que expandisquen la lleugeresa, en la creació de climes, en el cronometratge mil·limetrat del ritme narratiu. En aquest punt tenen un pes clau les connexions dels canvis temporals que són inesperats, sense cap mena de brusquedat. De vegades, el tractament del temps funciona com si ens trobàrem amb un conjunt de nines russes, ja que un temps inclou un altre temps. De fet, l’autor concep trencadissos que li permeten de jugar amb els vaivens temporals i la incardinació de històries diverses.
L’afany de la intensitat fa que les obres d’adults, si em passeu l’expressió, d’Eduard Márquez siguen de fabricació lenta. De fet, des de l’aparició del primer llibre, el 1995, fins ara ha publicat només sis obres. Els dos primers llibres són de contes: Zugzwang i L’eloqüència del franctirador, dels quals jo només conec el primer. Si no vaig errat, el primer llibre d’Eduard Márquez participa dels trets de la narrativa breu dels anys vuitanta i noranta del segle passat: personatges descentrats, atmosfera urbana, presència de l’atzar i filtració de l’absurd en la vida quotidiana que acaba desbaratant-la. Amb la lectura conjunta dels relats, les transformacions i les reaccions dels personatges i els ambients opressius agafen tot el seu sentit i ja projecten una visió coherent i fecunda en matisos. Ofereixen una mirada freda i despietada, es decanten per personatges abstractes i esquinçats.
Nits de febrer representaria, quan va aparéixer, una proposta prou allunyada dels interessos estètics més habituals del moment, perquè posseeix un vernís fred, però alhora conté una intensa pulsió tràgica, embolcallada pel suspens d’un thriller que gira al voltant d’un personatge misteriós i obsessiu, l’escriptora Sela Huber. Un antic amant i traductor, Lars Belden, en assabentar-se de la seua mort, resol entrar d’amagat al seu pis per tal d’entendre l’entrellat d’aquella relació estranya que el continua burxant, tot i el temps que ha passat. S’hi troba amb una història torbadora, desconcertant. Sela Huber, temorosa d’arribar a perdre la memòria, com el seu pare, que manté una actitud malaltissa cap als records, tracta de preservar el seu món de l’ensorrament que representa el pas del temps. No es tracta només de mantenir els fets de la seu vida, sinó d’aprofundir una mica més: reproduir sensacions, fragàncies, colors… tot allò que fa singular una experiència. Així, acumulava dietaris meticulosos, enregistraments de converses i cintes de vídeo. Lars ha de navegar, aclaparat, enmig d’una allau dispersa d’informació per reconstruir el puzle de la vida de Sela. Un dels encerts de la novel·la és la graduació i l’encavalcament del materials esmentats i dels records i la vivència detectivesca de Lars, que, alhora que destil·len desassossec, hi descobrirà una trama angoixosa d’amenaces i temors: hi ha la història d’un amat possessiu i delirant que des l’absència controla i desbarata a Sela tota temptativa de renovació vital. És una reflexió esborronadora sobre els límits de la possessió amorosa. En l’operació quasi patològica de conservar les seues vivències, fa un esforç de sinceritat extraordinari per tal de abocar-se tal com és: confessa l’amor per Lars, però també la impossibilitat de perllongar la relació davant el temor d’ampliar la col·lecció de culpes. La laboriositat de formiga com a taxidermista de la vivència i de les emocions es deu a la urgència de la protagonista de bastir-se un refugi per a sobreviure a les adversitats i agressions externes. És raonable pensar que en el desplegament de Sela hi haja una certa reinvenció per tal de conjurar el setge i l’horror de la culpa a través d’un viatge introspectiu a fi de tancar les ferides i preservar el seu jo.
Eduard Márquez en El silenci dels arbres, publicada tres anys després, es mostra com un narrador pletòric que du el seu art a un dels moments més enlluernadors. Conta una història tràgica d’amor, en què Andreas Hymer, violinista de renom internacional, torna a la seua ciutat assetjada –tot fa pensar en Sarajevo- convidat a fer un concert. La guerra i la carrera professional l’han separat de la seua estimada. Aquests dues veus principals van acompanyades per una mena de cor epistolar i tràgic que exposa les afliccions, les pors i les peripècies diverses per sobreviure, on es reflecteix que en els conflictes bèl·lics emergeixen els millor i el pitjor de les persones. Els corresponsals comparteixen en untreteniment estrany: va a un museu de música abandonat on un luthier explica històries arravatades davant d’espais buits en què abans senyorejaven instruments. Corprén veure com tot un seguit de personatges desafien la mort per deixar-se transportar per la força de les històries. És una manera d’autoafirmar-se, de dir que, davant la voluntat de fer emmudir una ciutat, un poble, ells s’agafen a allò que els resta: la paraula. És una eina fràgil però alhora portentosa: els evoca un món, el seu, i alhora els condueix a altres vivències, a altres ombres i altres llums. El mite d’Orfeu esdevé símbol de la novel·la, ja que el músic davalla als inferns per salvar la seua Eurídice. La novel·la transmet la idea que en situacions extremes, enmig de les aberracions més salvatges, l’amor i l’art, la memòria i la imaginació poden ser palanques per sobreviure-hi.
La música és la protagonista estel·lar de la novel·la. D’entrada, hi trobem, simplificant molt les coses, l’art com refugi, suport i expansió personal, com es pot veure en l’escriptura i música d’Amela Jensen, i l’art com a exploració i perfecció màxima, com a acte sublim per damunt de tot, que seria el cas de la mare del protagonista i del luthier. La situació d’Andreas, que en algun moment entén la música com una closca protectora, dansa entre els dos pols. Siga com es vulga, epifania inclosa, els personatges de Márquez exploren els lligams íntims i les múltiples giragonses que existeixen entre la vida i l’art. Precisament quan s’arriba al cor de l’emotivitat, el tremolor estètic travessa la frontera de la individualitat per corprendre la sensibilitat dels altres, com explora en una escena esplendorosa el final del llibre.
Art i guerra reapareixen en La decisió de Brandes, però ací l’autor ho fa a través de la narració biogràfica, tot reprenent una i altra vegada els sis motius que constitueixen l’estrella de la seua vida: la malaltia i la mort, les dues dones, els pares, la pintura, un quadre de Cranach i la guerra. El protagonista, ja gran i en lluita contra un càncer, recorda la seua vida a partir de les dues guerres mundials. L’experiència de sobreviure a l’espant i la decisió moral que hagué de prendre davant el dilema que li van plantejar el nazis són dels punts claus del llibre. La resolució era molt més que una qüestió rutinaria, era una opció vital perquè, com en la novel·la anterior, quan t’ho han furtat tot, només et queda el que és estrictament teu, la teua consciència, i la teua dignitat resideix en preservar-ho. Si allà era la paraula, ací és la pintura. Per això, entre altres coses, determina reproduir en format de postal la pintura que li expropiaran.
A través de Brandes, un pintor gens famós, l’autor vol incidir en l’art com a vivència íntima, com a trampolí per explorar l’«ànima» de les coses, que es perfecciona per mitjà de la fermesa i el treball pacient. Cal dir que en l’últim llibre es toquen els rostres frustrants i tràgics d’aquesta experiència humana. L’altre gran tema és la memòria, lligada a la ineludible qüestió de la identitat. Un personatge d’El silenci dels arbres diu que la mare contava històries dels avantpassats “perquè no morin”. Els familiars no són memòria qualsevol, formen part de la persona. Per això, el protagonista busca «recer en els absents». I, encara que siguen arbitraris, imprecisos i solts, els records són la única cosa que posseir per tenir constància del que ha sigut i la seua arma de combatre el temps.
Encara que l’obra d’Eduard Márquez no siga massa extensa, és ben personal perquè, des d’una mirada un punt distant però al mateix temps molt pròxima, desplega una prosa d’una gran intensitat que la fa singular dins del panorama de la narrativa catalana.
CARÀCTERS, núm. 59, primavera 2012
Articles recents:
L’aura contaminada de València
