Una bona part de lectors, no sé ben bé per què, no tenim l’hàbit de llegir amb regularitat obres de teatre, excepte els clàssics. No voldria ara posar-me a divagar sobre el tema. Entre altres raons perquè aquest no és el lloc i no sóc jo la persona més indicada per a fer-ho. Però sí vull sol·licitar l’atenció sobre els noms de Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera, Manuel Molins i Pasqual Alapont i les últimes novetats. Són noms coneguts, i alguns bastant, entre altres coses perquè l’obra dels germans Sirera i de Molins ja són alguns dels grans referents del nostre teatre. Si reclame l’interés del lector és perquè sovint oblidem que aquest gènere és també literatura, materialitzada en llibre. I perquè paga la pena llegir els autors esmentats. I molts d’altres que no citarem per no ser novetats.
Pasqual Alapont, el més jove dels autors, escriu Pell de corder i Una teoria sobre això, en realitat tota la seua obra, amb els ritmes de la comèdia, però amb una escriptura cada volta més personal i més allunyada de la lleugeresa i de la referència permanent a la cultura mediàtica que defineix una part de la trajectòria del màxim exponent de la comèdia valenciana com és Carles Alberola, autor amb qui Alapont col·laborà en els seus primers passos teatrals. Pell de corder muntada a partir d’un sopar entre dos directius d’empresa, home i dona, que s’atrauen i es menyspreen sense remissió, gira sobre la tensió permanent dels sexes,l’ambició i el poder. Ara, a causa del seu estatus les entrigues ja no són una lluita pel poder, sinó per la perpetuació i la independència. El diàleg, tens i a colps d’humor, posa sobre la taula les constants estratègies, sovint innobles i maquiavèl·liques (el control d’informació de tot i sobre tot, les trampes, les mentires, l’abús de poder i la utilització fins i tot de les més persones més pròximes i estimades) que els ambiciosos han de perpetrar pel tal d’arribar allà on volen arribar. En la segona obra, Una teoria sobre això, les armes dramàtiques de Pasqual Alapont s’afinen, s’evaporen les estridències o exageracions de la primera, tot aconseguint una proposta més rodona. La maduresa, la crisi existencial dels quaranta toquen de ple el protagonista que té una vida aparentment feliç, i afloren les frustracions i les febleses, les aspiracions i les rutines que envolten la seua existència. Una peça agredolça, on l’humor no esborra la serietat dels problemes, sinó més aviat situa les pretensions i els despropòsits en el terreny que li correspon…
Una altra novetat és La partida de Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera, un homenatge a la ciutat d’Alacant. En certa mesura el llibre és una reescriptura de l’original editat per l’ajuntament d’aquella ciutat. La partida és en bona part un exemple representatiu d’una vessant creativa de Rodolf Sirera, perquè hi trobem molts dels trets que caracteritzen el teatre escrit amb el seu germà Josep Lluís. Un teatre, d’una banda, obertament històric, cívic i polític, fet amb la finalitat de revisitar els fonaments històrics del nostre present. Així, la present obra, inclosa en una trilogia anomenada Les ciutats, abasta el període històric valencià que abasta del segle XIX fins a ben entrat el XX. I d’una altra, és un obra coral, d’estructura complexa i juga amb distints llenguatges teatrals.
La història de La partida es desenvolupa a Alacant a través de dos períodes històrics ben significatius com una temptativa de rebel·lió liberal ocorreguda al segle XIX, que és moll de l’os de la obra que escriu el protagonista i les acaballes de la guerra civil. Per bé que l’heroisme i valentia semblen el valor clau en els temps de grans confrontaments, els fets acaben arrossegant els individus a un estat desesperat, confús, on els valors i els compromisos, la inseguretat i la covardia es mouen en un àmbit movedís, de fronteres difuses que poden conduir els personatges a actuar de manera inesperada.
Finalment parlarem d’Una altra Ofèlia, l’obra on Manuel Molins es submergeix, sense inventar-se res, en les zones d’ombra de Hamlet i altres obres de Shakespeare. I això és el que passa amb aquesta nova Ofèlia que es rebel·la contra la passivitat que el seu gènere té assignat. L’obra incideix en la línia mítica del teatre de Molins que tracta sovint de grans qüestions, però amb la voluntat de transcendir les limitacions i les circumstàncies d’un realitat concreta, ja que l’autor entén la història com un maremagnum en què, com afirma el periodista, el protagonista masculí de l’obra, “totes les èpoques presenten els seus fantasmes i les seues víctimes. Anem d’un text a un altre, d’ahir a avui, d’avui a ahir, construint un relat infinit, una història circular; la nostra història”. La investigació d’un cas de corrupció política, amb l’ús i abús d’una jove com arma de canvi, du al periodista a pensar el cas com una reactualització d’Ofèlia i dels drames d’Elsionore. No sorprén així que l’obra siga pensada com un pont directe entre el passat i el present, amb anades i vingudes constants, ja que unes vegades els fets del drama anglés avancen els actuals i altres vegades els esdeveniments actuals porten el periodista a pensar en el món de Hamlet. I per això interpreta Ofèlia com un símbol de totes Ofèlies maltractades i mortes, ja siga com a causa directa o com a efecte col·lateral dels enfrontaments dels homes pel poder. Una altra Ofèlia des d’una mirada mítica i poètica explora el llenguatge líric de les flors, molt shakespereà per altra banda, per crear un text de notable bellesa literària amb dos personatges de pes, una Ofèlia indòmita i enfollida, que no accepta ser titella dels barons que l’envolten; i sobretot una criada extraordinària, que en bona mesura és una mena de Falstaff femení, vital, descarada, però profundament humana.
Després del que hem dit, pense que el lector té al seu davant propostes teatrals i obres molt diferents que ens mostren l’altura i la singularitat dels nostres millors dramaturgs.
REFERÈNCIES
Pell de corder. Una teoria sobre això
Pasqual Alapont
Edicions Bromera
Alzira, 2005
182 pàgines
Una altra Ofèlia
Manuel Molins
Teatres de la Generalitat Valenciana
València, 2005
107 pàgines
La partida
Rodolf Sisera i Josep Lluís Sirera
Edicions Bromera
Alzira, 2005
175 pàgines
QUADERN, EL PAÍS, 29/09/2005
Articles recents:
Saltant d’una travessa a l’altra
Etiquetes: 2005 El País Teatre Manuel Molins