No és gaire freqüent l’aparició de col·leccions de llibres dedicades a barallar-se amb els reptes de cada dia o amb les idees. Fa bo de veure, per això mateix, que una editorial jove —Germania, d’Alzira— encete una nova col·lecció que, sota la direcció de Gustau Muñoz, es decante decididament per un gènere que tots reclamen i pocs assumeixen. La nova col·lecció obre el foc amb aquests tres llibres, d’estil i temàtiques ben diferents: Joan Fuster, el contemporani, de Francesc Pérez Moragon, una recol·lecció d’articles sobre les diverses facetes de l’escriptor de Sueca; La teoria crítica avui. Horheimer, Adorno, Löwenthal, de l’alemany Detlev Claussen, un conjunt d’articles molt interessant sobre la significació intel·lectual d’alguns dels components de l’Escola de Frankfurt, i en darrer terme, una nova obra d’Enric Sòria, Sermonari laic.
El llibre d’Enric Sòria permet als qui vivim més al sud del Sénia de llegir una selecció dels articles publicats al suplement d’El Observador, papers que tenien com a principals destinataris els valencians i que, paradoxalment, no vam poder llegir perquè aquest diari no es distribuïa al País Valencià. Per damunt de la temàtica, el que justifica a bastament la seua edició és la qualitat de la seua prosa, vehicle d’un intel·ligent tràfic d’idees i d’una curiositat intel·lectual inesgotable. Això, ens ho havien dit alguns lectors de Barcelona. I la lectura, ara i des d’ací, ho confirma. Perquè ben mirat i rellegit, el volum és un festival d’eloqüència literària, apresa en els grans mestres de la prosa periodística. Una prosa dotada de vigor i fluïdesa, directa i eficaç. Unes vegades col·loquial, d’altres irònica i fins i tot punyent, però sempre educada, tolerant, oberta al debat i a l’intercanvi intel·lectual.
En les paraules preliminars, i com sol ser habitual en els seus llibres, Sòria raona sobre el paper i el valor d’allò que escriu, així, en aquest llibre incideix en les llums i les ombres del conreu de l’article d’opinió, l’eficàcia i els excessos. Considera que les tones de desficacis que s’han produït en nom d’una autoproclamada intel·lectualitat no han de minvar el seu ús. En tot cas, s’ha d’aprendre dels errors i saber-ne els límits, ja que l’opinió és necessària i compleix una funció social saludable: «la de permetre que els ciutadans es comuniquen». Per un altre costat, aquesta mena d’articles són una temptativa de posar una mica d’ordre en el cafarnaüm dels esdeveniments: una pregunta, una recerca i una pro-posta. I per aquesta raó no és estrany que tinguen un to admonitori, ja que són una mena de «parlament de paper».
Els centres d’interès d’aquests articles, escrits l’any 1992, es vertebren des de la fiblada encara sensible que ocasionaren esdeveniments com ara la guerra a l’antiga Iugoslàvia i les tensions en les zones ex-soviètiques, la construcció europea, o l’empresonament d’insubmisos, fins a reflexions més independents de la quotidianitat immediata sobre la literatura i la llengua catalanes, la ciutat de València i alguns escriptors estimats (Mann, Borges, Fuster, Espriu). Elabora les seues argumentacions al voltant d’un fet concret, i no deixa passar l’ocasió de denunciar la xenofòbia i el racisme, la intransigència i el proteccionisme cultural i polític, la mania de crear barreres físiques i mentals. Advoca, en canvi, amb apassionament, per la dignitat humana, la qual creu que només es podrà desenvolupar mitjançant la solidaritat, el coneixement i el contacte amb els altres.
Triar és, al capdavall, definir-se. I els temes — i els arguments— triats són prou eloqüents: connecten l’autor amb la tradició assagística més preocupada pel desenvolupament del pensament crític (Fuster i Aracil entre altres), que no s’acontenta amb les declaracions vagues i que posa tota la seua capacitat argumentativa a desarmar les mitificacions vives tant de casa nostra com de fora, amb la sana pretensió d’airejar una mica les preocupacions massa locals que ens dominen.
EL TEMPS, pàgs. 86-87, 10/10/94
Descarrega’t l’original: parlament-de-paper.pdf
Articles recents: