Silvestre Vilaplana és un autor amb obra ja respectable: un grapat de llibres de poesia i de literatura juvenil i uns quants títols que pertanyen, si em passeu el convencionalisme, a la divisió gran. Des que publicà Les cendres del cavaller, l’autor d’Alcoi, per atraure lectors, enfila la matèria històrica i literària, pel reclam de la novel·la d’aventures. Després, sense abandonar el camp històric, s’enfila pels camins del thriller, on punxà en L’anell del pescador, però es reféu amb més encert en L’estany de foc. Silvestre Vilaplana és un autor que cerca obertament lectors, i els mons que ofereix poden ser atractius, però no són fàcils, i per tal que funcionen i tinguen una solidesa els cal una veu personal i un estil dinàmic, sense renunciar a una pàtina culta, literària. En aquesta ocasió, el salt és més arriscat, perquè parlar d’assassinats de menudes i fa pensar aquest lector en productes de cel·luloide majoritàriament de tercera. En tot cas, l’autor sap on juga i per això, per apujar el baròmetre literari, aposta pel component psicològic, pel laberint estètic i de vides que ofereix la ficció.
El quadern de les vides perdudes trena dos fils narratius: l’un ens mostra el que fa i pensa l’assassí. L’altre el protagonitza un vell aspre, solitari i malalt. Viu en una situació precària i ha de vendre’s allò que més s’estima, els llibres. És un home marcat per l’obsessió i la culpa: la seua filla desaparegué sent menuda. Està instal·lat en el desastre, viu en un pis tronat i a punt d’enderrocar. Però el gran drama és personal. El seu cervell és poblat per un cràter expansiu: la memòria i les paraules se li desfan. Passa hores sense consciència, quan retorna, pot anar vés a saber com i amb objectes que el delaten. Viu en alta tensió. El viatge al buit l’anomena l’hoste. Personificar-lo és una manera de no claudicar. Trama estratègies per a moure’s pel pis, que és el refugi, però també un laberint, ple de secrets i d’incerteses. Cada dia es descentra més i es troba fets que no sap si els ha provocat ell. Sospita, així, que ell podria ser el caçador de menors. La seua lluita contra el creixement del no-res, per a mantenir- se connectat amb aquell que ha sigut, és copiar passatges de llibres que ha habitat i que el representen. És la via per a recordar «què sóc i qui sóc». Sobretot retrata un estadi present: el buit, l’angoixa, l’ànsia d’un món que acaba devorant-lo. La intriga, on barreja confusió psicològica i moral, administra cautelosament les dades i al final les peces comencen a encaixar i a il·luminar les ombres, si més no, en part. El combat mental del protagonista i el seu univers d’universos fa que el llibre vaja més enllà d’una història de perversitats. I això fa que siga un llibre que s’ha de valorar i el mostra com un títol extraordinari dins de la trajectòria de l’autor.
EL PAÍS, QUADERN, 01/03/2012
Descarrega’t l’original: 
pel-laberint-d-una-vida-de-ficcions.pdf
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
