Una història sovint amagada

Des dels finals dels anys setanta del segle passat el tema del país trastocava València. Hi havia vies diverses d’aproximació. Una, la més seriosa, el tractava des del punt de vista de la identitat i maldava per assajar una reconstrucció dels components socials i ideològics del territori. L’altra, sense ordre ni concert, llançava flamarades delirants contra tot allò que fera olor a català. En aquell context extremadament viciat, la racionalitat tenia poc a fer. Per aquest motiu, a principis dels norantes del segle passat sociòleg Rafael L. Ninyoles mirà de trobar una eixida discursiva amb arguments més objectius que anaren més enllà de la història i de la llengua. Era una estratègia audaç per a defugir de les visceres i dels sentimentalismes de campanar. Així, cercava les afinitats entre Catalunya i el País Valencià en les realitats urbanes, humanes i econòmiques que compartien i les singularitzava respecte a altres territoris peninsulars i les unia a altres zones mediterrànies de França i Itàlia. L’encert del sociòleg valencià va ser reprendre el discurs dels economistes dels anys 30 i 50, dotar-lo d’un vestit social i actualitzat.

El geògraf Josep Vicent Boira, seguint la via de Ninyoles i de l’economista Francesc Roca, des de fa una dècada ha esdevingut un valedor inesgotable del fet que, malgrat les polèmiques d’identitat, catalans i valencians tenen interessos comuns econòmics i que tenen una llarga història. De fet, La Commoonwlalth catalanovalenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX analitza la realitat fàctica dels fluxos humans i de productes, de les relacions comercials, de la història econòmica i de les condicions geopolítiques per a establir una megaregió amb Catalunya i el País Valencia com els dos pilars d’un eix mediterrani que s’estén cap al nord i cap al sud i té les Balears com component clau per lligams obvis. L’autor aporta moltes dades estadístiques, però el que li sembla més important són les dades humanes que demostren que allò que diuen els números no ha estat un atzar. Com a data d’inici simbòlica apareix l’Exposició Regional de 1909, on es pot comprovar que per damunt de la imatge rural de València, l’esdeveniment tenia un plantejament clarament industrial. A partir d’aquell moment, València desenvolupa un fort potencial, entre altres, en els adobs químics, en la metal·lúrgia, en la creació de tots tipus de màquines, mobles… En l’expansió de la indústria els valencians sovint cercaren col·laboració del nord. Més encara, algunes empreses de primera magnitud, com ara la companyia marítima Trasmediterránea. La Unió Naval de Levante, Macosa, i el negoci ferroviari sorgiren gràcies a aquesta inversió compartida.

L’estudi de Josep Vicent Boira és una crònica d’interessos, però també d’importants reflexions, argumentacions i reivindicacions (com ara el corredor ferroviari del Mediterrani, que ja du 80 anys de història) de tota mena per fer a factible el que ha sigut motor d’Espanya i que vol ser, tot i els entrebancs, un projecte econòmic viable per mantenir el benestar de les zones que el gestionen. És un llibre ben documentat, ponderat i ben raonat, i és un material per ajudar a reflexionar seriosament sobre el nostre present i el nostre futur.

EL PAÍS, QUADERN, 24/07/2010

Facebook Twitter  Comparteix a

Articles recents: 

Quan la realitat dansa en la ficció

L’univers dens de l’alfabet

La València viscuda

Josep Vicent Boira. Font: vilaweb.cat

La Commonwealth catalanovalenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX. Josep Vicent Boira. L’arquer, Barcelona, 2010. 253 pàgs.

Etiquetes: 2010 El País Assaig