La posició de Xavier Serra no és fàcil de situar en les nostres lletres. La seua obra es mou entre l’assaig i la memòria col.lectiva, però no l’assaig general —tret d’una excepció (A peu de fotos)—, sinó d’un assaig que es balla entre la filosofia i la història, Història de la filosofia catalana. La lògica (1900- 1980); i La filosofia en la cultura catalana, encarat des d’una perspectiva inèdita on analitza la institució acadèmica i l’acompanya amb dades socio-lògiques i de la història de les idees.
Amb tot, Xavier Serra on es troba més a gust és en l’àmbit de la biografia, pel marge de llibertat que li ofereix. L’atractiu de la proposta resideix en el fet que fuig de l’asèpsia de bona part de la prosa acadèmica; esgrimeix una prosa vibrant, crítica i desmitificadora, amb una declarada voluntat d’apostar per la intensitat i les coloracions de la literatura. Els fars que il·luminen la seua prosa són Pla, Sagarra i Fuster, per citar-ne els més obvis. L’estil és nerviós, incisiu i de vegades polèmic, per bastir una prosa vivaç i entretinguda. En la recerca d’efectivitat es permet certes llibertats que de vegades dilueixen la precisió i l’afinament. Siga com és vulga, aquests detalls no desfiguren en res el resultats globals, on van de la mà rigor i agilitat.
Proposar-se revisar i fer visible, amb una mirada lúcida, el passat recent en un país tan poc aficionat a la memòria col·lectiva és tot una odissea. El resultat global és altament positiu: ofereix un gruix admirable de personatges, que des del seu àmbit han contribuït a remoure les aigües sovint massa estancades del País Valencià. I de rebot, i com aquell que no vol la cosa, reconstrueix l’evolució de la societat i dels sectors més creatius des de la postguerra i la progressiva elaboració de la consciència moderna dels valencians.
Aquest volum subtitulat «L’època crítica» retrata personatges nascuts entre 1938 i 1940. Són quatre valencians (Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon i Josep Lluís Blasco), un mallorquí (Albert Hauf) i un nord-americà (Thomas F. Glik). És tot un encert la inclusió de personatges de fora del país perquè sovint representen una aportació fonamental en el coneixement del país, i, en el cas, dels personatges estrangers, mostren les diferències i singularitats del món cultural acadèmic i cultural d’on procedeixen. Aquestes són les figures de primer grau, però en un segon pla apareixen també figurants de primer ordre, que han tingut un pes enorme en el desvetllament polític i cultural del País Valencià, com ara Vicent Ventura i Eliseu Climent o el paper que en un moment tingueren els cònsuls nord-americans de València. O empreses, com Publipress, o moviments artístics, pictòrics o musicals, que en la seua època jugaren un paper sgnificatiu.
Com diu el títol, Serra, a banda d’esbossar una visió general dels personatges, es centra en aspectes remarcables i en aquells que li permet un joc narratiu més accentuat, com ara la vessant dickensiana de la infantesa de Hauf i la polèmica que generà les oposicions a càtedra de Literatura Catalana que el dugueren a València. O les precipitacions amoroses i la personalitat nerviosa de Jarque, de qui destaca sobretot les fotografies que subratllen les misèries morals de franquisme. De Raimon ressegueix els seus orígens a Xàtiva, els seus passos a València i el que va significar i aportar a la nova cançó. Pel que fa a Mira, passa de puntetes per la seua obra narrativa i el seu treball com a traductor i es deté en el seu periple singular com a antropòleg i en la seua obra assagística, d’on destaca la defensa de les nacionalitats culturals i, sobretot, els assajos de dimensió mitjana per la pau literària i la dimensió de mires que ofereixen. En el cas de Blasco, detalla el seu paper en el nacionalisme valencià i la implicació en la introducció i divulgació de la filosofia analítica. Per últim, descriu el pas de Glick pel particular món universitari americà i com arribà estudiar la ciència medieval, el sistema de regs valencians i la recepció darwiniana a València.
Articles recents:
