Adolf Beltran és un dels periodistes valencians que posseeix una “autoritat moral” ben reconeguda per la profunda responsabilitat amb què encara el treball: és ben palesa la seua obsessió per auscultar la realitat valenciana –i no només valenciana– en totes les variants –política, urbanisme, ciutat de València, cultura…–, sobretot a partir de la deriva delirant dels darrers anys del PP local i no li ha important gens ser l’agulló emprenyador d’alguns polítics que fins fa ben poc eren la borumballa glamourosa del fictici glamour polític valencià.
Les cabòries de l’autor suren ara a Estribord, i encara que hi trauen el nas els desficacis estel·lars dels últimes moments, el propòsit de l’autor no és obrir meticulosament en canal la corrupció valenciana, sinó és mostrar que els sotracs de la ciutat, per exemple, tenen ja una crosta històrica i que no són propietat exclusiva dels valencians, que aquesta mena de tripijocs cusen i descusen l’economia i l’urbanisme de tot el món.
Estribord, d’entrada, és la novel·la més acurada i ben conjuntada de l’autor. Ara, el distanciament que engarrotava trama i personatges s’ha revertit i trobem més expressivitat, més joc i ductilitat psicològica, amb puntades d’humor i una escena d’una sensualitat inquietant que incideix en la incertesa que envolta el protagonista.
El focus de la trama recau sobre Jeremies Bosch, un arquitecte valencià, malalt de càncer des de fa temps i que es trasllada a Washington i Baltimore per fer-se una revisió. L’estada li permet visitar-ne distints barris, museus, llibreries. La peripècia personal s’enreda amb un afer lleig de corrupció policial lligada a la droga. La trama negra, com deia Gombrowicz, és un intent d’organitzar el caos. Ací potser funciona més aviat per a explicar-lo i fecundar la història. Entremig de dos continents, el protagonista per mitjà de l’associació de vivències i d’idees, evoca la seua trajectòria vital, la relació amb la dona i els amics, el tramat humà i urbanístic del centre de València, del barri de Velluters, on va nàixer i créixer. També revisa la singladura com a arquitecte i la relació amb polítics i constructors. En aquest sentit és revelador el començament: la presència d’una balena de fira, nauseabunda, que recorre el barri. L’impacte el dugué a obsedir-se amb Moby Dick, figura i univers que marcaren la seua joventut, i esdevé un leit motiv que travessa la novel·la per la seua càrrega simbòlica. Com diu Melville: “és la imatge del fantasma inabastable de la vida; i això és la clau de tot”.
La malaltia en la literatura serveix sovint de revulsiu per canviar de vida del protagonista; a Jeremies, en canvi, el du a reafirmar el seu sentit moral que es mou enmig d’un desemparament governat per escurçons vestits de constructors i de polítics, i navega al centre d’interessos irreconciliables on sovint els professionals i els gestors de la llei han de retòrcer l’aplicació de les línies rectes. Un món movedís on els distints agents amaguen sempre una carta i el ciutadà –Jeremies– no sap ben bé en quina situació real es troba.
Beltran no embasta el relat amb escenes espectaculars, tret d’algunes estratègiques, sinó que aspira que les escenes brunyisquen discretament els tresors que contenen. Beltran cisella una prosa sense impostures, ajustada, efectiva per bastir a través de diàlegs i conjuntures, personatges i idees un resultat òptim, que sense saciar del tot, deixen un bon regust en el lector.
EL TEMPS, núm. 1644, pàg. 75, 15/10/2015
Articles recents:
