“L’escriptura és l’afirmació de la vida pròpia”, observa Vicent Alonso. Però el jo de paper és el jo real? Conscient del terreny movedís on es mou, l’autor una vegada i una altra vegada torna sobre la qüestió per tal que s’entenga l’objectiu i la seua implicació. L’autor és conscient que el protagonista real i l’escrit són concrecions diferents d’una mateixa figura, perquè altrament no tindria sentit l’operació que se’ns ven. Són dues vides amb estatus propis, però arrapades l’una a l’altra. El problema surt a partir d’aquest moment: Com ser el màxim fidel possible al jo viu? La resposta de Vicent Alonso és rotunda: l’obligació del jo escrit, si més no el seu cas, és tractar d’entendre el jo, d’organitzar-lo, de bastir-lo. No hi ha identitat sense exercitació, sense experimentació, i el que fa aquesta mena de literatura és filmar en paraules l’aventura.
No ens enganyem, les persones no naixen amb una identitat trobada; se l’han de fabricar, i sense instruccions. La literatura i la imaginació sons instruments que ajuden a l’escriptor a assajar-se, a descobrir-se perquè el “jo se’ns escapa”, segons ens diu l’autor. Des dels orígens, la literatura íntima contempla l’home i el món com un bosc profund, difícil d’accedir-hi; per tant, s’han d’explorar i cercar sendes per tal d’identificar-lo i travessar-lo. L’escriptor és una mena espeleòleg que es submergeix en camins no sempre coneguts i un pacient arxivador que en constata el perible. Per a fer creïble la travessia i mostrar la fidelitat a l’aventura comuna, la real i l’escrita, l’autor ha d’estar alerta, ha vigilar el que fa, i per aquest motiu, s’autoexigeix sinceritat constantment: es revisa, lluita contra la pols i apatia dels hàbits, pesa el sentit de les paraules, lluita contra l’opacitat de llenguatge i desbrossa les confusions de les paraules.
Quin tipus de dietari és Sobre una neu invisible? Com altres gèneres, no és una fórmula tancada; és una operació que li permet agafar components d’altres operacions: té punts de la biografia, de la confessió i de l’assaig, per posar-ne només uns exemple, sense desenvolupar-los extensament. El que es veu clar és que desenvolupa in extenso l’ideal de Montaigne: mostra simultàniament el trànsit del jo, el procés de la travessia vital. Rebutja parlar en termes universals i s’aboca, tot i les vacil·lacions, a cartografiar el coneixement de si mateix, perquè és l’única certesa que pot testimoniar i defensar. Això no suposa cap a renúncia a la veritat, perquè aquesta no és un manual d’ús, sinó un horitzó a esculpir pels valors que es gestionats en cada moment.
El llibre no és una mera continuació de Trajecte circular; és molt més: trobem més seguretat, una maduració de la veu i de l’instrument i s’hi obri el ventall de perspectives, el to sembla més flexible, augmenten les tecles de la ironia i s’arrisca pel costat incisiu en escenes concises, poc expansives. Encara que no s’esplaie en els hàbits quotidians, exposats sovint amb una precisió reticent, no els defuig; li cal la realitat perquè els casos concrets són el centre de la reflexió, el fil conductor del discurs i no només una excusa. Els exemples, per dir-ho així, són on resideixen la versemblança i la veritat. Si l’autor és judica i judica els altres ho du a terme per remarcar la seua singularitat i exposar la seu capacitat d’anar més enllà de l’epidermis de les situacions particulars i esgrimir la destresa d’incloure-les sovint en el marc d’una de visió més completa de l’home. El judici i la consciència són els mecanismes que fa servir per il·luminar el
significat o la intenció de cada acte o tema i detectar, si cal, la responsabilitat que se’n desprén.
El rebost de temes, com correspon a un dietari és grossa i variada. A banda de les circumstàncies i els canvis, lligats als ànims i a l’estat físic, desfilen el temps, la memòria, la censura i autocensura en el món actual, la situació valenciana en manifestacions múltiples, les gens fluïdes relacions culturals entre el nord i el sud. El dolor, la mort…
En el quadern d’un creador el diàleg amb l’art és imprescindible. El nombre de referències a músics, pintors, pensadors i escriptors és generós. No podia ser de cap altra manera. Parlar d’art és parlar també de la vida, perquè la lectura, la imaginació i la creació són vida, no són coses distintes. De fet, l’estètica és la via de l’artista per aprofundir-hi, per esmolar la mirada i afinar el dibuix de la seua visió. La literatura li permet a Alonso fer més intensa la vivència, la mirada, que fa més viva l’experiència vital o artística, que tinga sang i més nervi.
La lectura de Sobre una neu invisible ha estat una experiència immensa per aquest lector per la humanitat que destil·len les entrades, per la justesa i profunditat de les reflexions, per la prosa gens pretensiosa, fluida i neta, amb climes lírics, amb colpiments de l’aforisme, i molts moments d’una alta bellesa.
El Diario, blog ‘Lectures’. 17/12/2015
Articles recents:
Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005. Vicent Alonso. Publicacions de la Universitat de València, València, 2015. 352 pàgs.
Etiquetes: 2015 El Diario Assaig Vicent Alonso