El nom de Joan Oleza va lligat a la meua formació universitària. I el meu record és d’agraïment profund, perquè en els meus anys d’estudiant de filologia, els joves, com sempre, m’imagine, teníem el cap ple de fum, de fantasies, i molts professors també. I com vostés ben bé saben el fum s’esbandeix amb facilitat fantàstica. La facultat era jove i, per tant, sovint hi havia més bona voluntat que fets. Quan un és jove, això ho vaig saber després, el que t’ajudarà són els coneixements sòlids i les orientacions ben encaminades. I una de les coses que el professor Oleza ens ensenyà a mi i als meus companys varen ser els rudiments de la reflexió crítica i la submersió en la selva apassionada de la narrativa contemporània. Encara que era professor de literatura espanyola, ens descobrí la intempestiva narrativa que es feia en català. Ens descobrí Quim Monzó i mostrà un interés particular per les manifestacions més vives de la nostra literatura, fet que no sempre era habitual i còmode. I jo, lector de literatura, de qualsevol, li ho agraïsc.
Els canvis i agitacions que ha viscut la societat des dels anys seixanta són el corrent elèctric que mou la maquinària narrativa de Joan Oleza. Si en Tots els jocs de tots els jugadors (1981) es decantava per l’ebullició històrica dels anys setanta al País Valencià amb un humor obert i ditades grotesques, ara la perspectiva és diferent. En La vida infidel d’un arlequí s’aparta del vidre de distorsió per visitar amb més credibilitat un tros d’història de més abast, però vist des dels ulls dels protagonistes, amb gotes líriques i amb uns certs aires mítics.
Un casalot abandonat en un paratge boscós i ombrívol és el far que orienta la història. Bastida per dos narradors, Ramon Descós i la seua filla Marcel·la, després d’anys sense veure’s, visiten l’antiga llar i reconstrueixen el món familiar. A més, a través de Descós recorrem les agitacions i els canvis que travessen l’Espanya des del final dels seixanta fins als noranta. És periodista i la seua rebel·lia inicial s’adapta a l’evolució de la societat i a mesura que la seua vida professional ascendent es lliga a un personatge ambiciós, coneixedor dels soterranis del franquisme i dels fils de l’economia, trama un empori empresarial de gran impacte, que inclou mitjans de comunicació, imprescindibles per a moure les cordes de la política. L’ambició del seu padrí el du a límits per a ell impossibles. Trobar-se en la corda fluixa el fa replantejar-se les coses.
Recuperar part de la dignitat perduda l’obligarà a desenmascarar el seu patró i haver de fugir. D’altra banda, en un món d’interessos tan foscos en què es veu embolicat, la seua vida íntima no pot escapar de les intrigues i de la morbositat. Amb el temps la tragèdia inunda la vida sentimental: la seua dona és víctima d’una malaltia degenerativa. Són moments d’angoixa, però també de dedicació i tendresa. El record de la filla, que sovint dóna veu a la mare, ofereix en contrast una mirada més lírica i també els silencis i els misteris que poblen la història de la família.
El conglomerat temàtic que ofereix la novel·la facilita que Joan Oleza tracte temes de llarg abast, com ara els lligams movedissos entre realitat i imaginació, les tensions que comporta l’aventura de la creació de la identitat, les col·lisions entre la felicitat i les circumstàncies, la inevitable adaptació a la realitat o la urgència d’entendre-la, i els conflictes i els drames que això comporta. A més, el tema familiar i la càrrega mítica que aporta la casa i el paisatge relacionen el llibre amb l’univers de Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel.
EL PAÍS, QUADERN. 09/07/2009
Descarrega’t l’original: 
d-amor-i-d-intrigues.pdf
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
