Francesc Bodí després d’Havanera, una novel·la pletòrica de literatura i aventures, aterra en el present. El soroll de la resta ens acosta a Àlex Ballester, un publicitari d’èxit. Un
home que ho té tot. En un congrés a València pateix un infart, el tercer, i entra en un remolí de desgana i de desconcert que el fa repensar les coses. S’adona que ha entrat en una etapa diferent en la comptabilitat de la vida: ha deixat de sumar i ja li toca restar. S’obstina a veure- ho tot com un adéu permanent. No veu clar per on ha de tirar, però sap ben a les clares el que no vol.
Enmig d’aquest desfici mental, ens transporta al París dels primers anys setanta del segle passat, en plena ressaca de les revoltes estudiantils, on anà a ampliar estudis de periodisme. Per a un jove, procedent d’un règim autoritari, París era una festa, una pluja de sensacions desconegudes. L’amor també era un altre, sense condicionants ni hipoteques. La seua aventura era una peça més en aquell teatre immens. Una de les funcions més cridaneres era el guirigall intel·lectual. El discurs de les versions més grotesques semblava un allioli d’idees de dimensions fantàstiques. Encara que el descol·locara, el divertia i nodria, amb rebaixes de pes, el seu pensament sobre les relacions entre poder i premsa, discurs i realitat. Ja a Madrid, l’ofici de periodista el fa ser conscient que cada periòdic crea la seua realitat. El desengany el dirigeix a la publicitat, que és una mentida, però consentida.
Un dia, de sobte, Bataller se’n va de negocis a Tailàndia, on se salva pels pèls de la tragèdia del tsunami. Fa servir el terrabastall com a símbol de la seua vida i decideix dimitir del que ha sigut i es refugia a la idíl·lica Vall de Gallinera, on refà la seua existència. La vall és un hàbitat amable, un microcosmos que reprodueix l’enrenou de l’exterior, ja siga per l’allau de turistes o l’amenaça d’un dissolvent paisatgístic anomenat PAI.
A patir d’un punt, al lector se li encén l’alarma i pot pensar que l’autor l’embolica subtilment en la madeixa de la ficció. Però, com que la història roda bé, et deixes dur per la recta del relat, potser pensant que en algun punt un revolt ho capgirarà tot. Els estratagemes del narrador juguen a favor de Ballester que, després d’un parèntesi en què es debat entre la vida i la mort, presentat com a símptoma i desig alhora, reacciona i planta cara a la seua apatia, i aposta, sembla, a favor seu.
Ens trobem davant d’un dels narradors més solvent. Bodí és audaç en la construcció del seu mecano literari, perquè aconsegueix colps d’efecte d’abast llarg que aporten a la trama una complexitat que potser no tenia a primera vista. Una novel·la, tot plegat, que juga amb el lector, a favor del lector.
EL PAÍS, QUADERN, 11/12/2008
Descarrega’t l’original: 
el-buit-com-a-estimul.pdf
Articles recents:
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
