De la poesia d’Anna Montero, els lectors sovint en destaquen la sensibilitat, la reticència, un to tènue i un repertori d’imatges que ofereixen una mina de reverberacions. Encara que ho fem, no podem oblidar que sota la seda del vers corre la tensió continguda. La poeta valenciana s’obri en Teranyines als ecos del drama i enllaça amb les preocupacions de la nissaga dels “lúcids i desolats”, que en diria Joan Fuster. El llibre es llança a l’arena de les veritats crues i nues. Explora en carn viva les ferides obertes de l’existència i del pas del temps: “cada dia dins teu mor / el déu que habitava cada cosa, / el déu que podies haver estat”, “cada nit per tu, s’apaga un astre al cel que cap déu / no t’ajuda a suportar”.
La por, el buit, la mort, la monstruositat, la fragilitat de la vida conviuen amb nosaltres i com més va més companys assidus esdevenen. L’emoció tensa dels poemes, els mira cara a cara, defuig els consols falsos, ja que és temptador d’alçar “muralles de por / contra la por”. Serà dolorós ser-ne conscient, però aquesta actitud esdevé tot un valor, perquè no permet que la desesperació i el negre esdevinguen virus destructors; ajuda a aprofundir i gaudir tot el que ens puguen oferir els dies, fins i tot la bellesa de la monstruositat, per a copsar la vida que acompanya la destrucció. És l’única via per a comprendre plenament la vida i els seus significats. Els poemes sobre la por, la pèrdua, els límits del dolor són esborronadors, i trobarem en el dedicat al record del pare una idea atractiva: l’absència dels pròxims és diferent a la dels altres; els duem incorporats.
Tocar els grans temes, inserir-se en la pell de les paraules fonamentals, sense caure en la gestualitat histriònica o en la impostura. I sembla que Anna Montero ha cuit el seu llenguatge fins a trobar-lo. En les coloracions tràgiques dialoga amb mites trasbalsadors, com ara Antígona, Medea, Clitemnestra o Eurídice, o amb les fotografies impactants de la monstruositat de Diana Arbus. En general, poua motius concrets més pròxims, mínimament esbossats, i aposta bastant per una respiració més àmplia del vers, del poema i de la paraula despullada, sense abandonar la sensibilitat aguda per les imatges, per a bastir una veu reflexiva.
La força dels llibres escrits amb voluntat d’arrapar trossos de vida rau en el fet que els poemes són càpsules farcides de ressonàncies. Volem dir que Teranyines és molt més de les coses dites: hi tenen pes l’ànsia vital, l’amor, la convivència en la maduresa, el reclam del suport de l’altre i de la seua mirada. És un llibre colpidor per la solidesa del vers, la factura diversa i clavada dels poemes, i sobretot per la seua amplitud en la davallada al fons per a “escrutar la flama que crema i vetlla” que és l’únic “camí cap a la llum”.
EL PAÍS, QUADERN, 02/12/2010
Descarrega’t l’original: 
el-valor-del-dolor.pdf
Articles recents:
L’obertura de mires enmig de la tragèdia
