En l’aspre vent del nou món és un títol potent que suggereix diverses lectures. Tanmateix, una de possible seria que el món vist en conjunt pot resultar caòtic, estrany, difícil d’apamar. Però viure és certament això, tractar que aqueixa immensitat incomprensible puga tenir algun sentit. De fet, ens trobem davant d’un llibre que entén la poesia com una forma de coneixement, i ací de coneixement que té poc a veure amb la defensa de cap racionalisme i d’una visió única. És més aviat el contrari. L’univers és plural, cisellat per les circumstàncies. Parlar-ne serà, doncs, una aproximació constant, mai tancada del tot. A partir de la contemplació ens amerem del món i per mitjà del llenguatge el fem nostre, l’espongem per reconéixer «tot el que albires darrere les coses», encara que puguen ser opaques i confuses. En el procés de traure’n els sentits es produeix una interrogació incessant i una tensió permanent entre «ulls i paraula». Encara que hi ha alguns poemes conceptuals, una bona part són concrets i es gesten des de l’observació del paisatge —alguns des de darrere d’una finestra—, d’una estampa de la natura, d’un record, d’una vivència. I, per això, el vers és fortament sensitiu i emotiu, perquè les sensacions i les emocions aporten valoracions i informació sobre les coses. La reflexió hi és, sovint després d’una situació a la inversa, però generalment integrada amb les escenes o amb les seues percepcions.
El poemari comença fort: s’interroga què pot fer una vida insignificant contra el no-res. Aquest no-res és el mur contra el qual topetem, és la fita que ens consciencia del que som, de la nostra feblesa i dels perills que ens assetgen. Tot seguit ve la cursa per interrogar la vida, per intensificar-la, cercar-ne algun entrellat, però de vegades hem de saber que hi ha coses per les quals no cal obsedir-se. Unes altres, gaudirem de la llum que s’esgota sense més. La prudència a voltes, sobretot amb l’edat, demana quietud, però una manera de mantenir la vitalitat és «mirar on no deus», perquè potser allà trobaràs «el sentit de dir sense artifici el goig de ser». Encara que les paraules no ho són tot ni poden donar compte de tot ni fixar els termes justos de la realitat, cal mirar d’expressar «la resplendor que enlluerna», perquè tot i saber de les pors i de l’oblit, cal la paraula, la poesia, per conjurar-los. Tot plegat, «ni versos ni aforismes s’inventaren / per dir la veritat. Només per ajudar /a imaginar-la».
Si amb Del clam de Jasó, Vicent Alonso encetava una nova etapa, En l’aspre vent del nou món trobem l’aprofundiment d’aquella dicció i mirada poètiques. És un llibre d’una extraordinària força lírica que ofereix reflexions consistents i personals, imatges d’una gran densitat i delicadesa i poemes de factura impecable. Vicent Alonso aconsegueix un vers d’una naturalitat admirable que des de la senzillesa toca fibres profundes de l’experiència humana.
EL PAÍS, QUADERN, 05/04/2012
Descarrega’t l’original: 
engrandir-la-passio-dels-dies.pdf
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
Font: ccaa.elpais.com
En l’aspre vent del nou món. Vicent Alonso. Editorial Eumo-Café Central, Vic, 2012. 58 pàgs.
Etiquetes: 2012 El País Poesia Vicent Alonso