Què pot passar si una persona es desperta en un creuer i, encara que reconeix les coses, se li han volatilitzat els records personals? Doncs bé, Ignasi Mora imagina una possibilitat. El protagonista ha de bregar, d’entrada, amb el qui té al davant, a l’espill. S’hi ha d’acostumar. Després del desconcert inicial, s’entusiasma amb la idea d’haver-se pogut desfer de la rèmora del passat. Se sent exaltat en pensar de gaudir de la llibertat de fer-se una identitat nova, dissenyada al seu gust. Es veu com un déu d’ell mateix. A més, com que no li pesa la càrrega del passat, contempla amb una punta d’ironia i distanciament els hàbits que regeixen les persones. En un capítol inicial tan arriscat, l’autor es juga la credibilitat de la novel·la, i la veritat és que n’ix ben parat, perquè aconsegueix un to ben afortunat que combina la proximitat i el distanciament existent entre el protagonista i la imatge reflectida a l’espill.
La novel·la sembla una caixa de nines russes. Comença en el terreny existencial i passa a les boires de la intriga —política? Tot sembla indicar que el jo anterior de Fermí, el nom de l’amnèsic, està embolicat en una “missió delicada” que s’ha de dur a terme, amb el capità del creuer al davant, passe el que passe i afecte qui afecte. L’encert de l’episodi resideix en la improvisació i el risc amb què ha d’actuar i els comentaris i les ironies que acompanyen la situació. Les novetats no s’acaben ací. El viatge a poc a poc deixa de ser un creuer de plaer i es transforma en una nau fantasma i alhora en un món, perquè es converteix en un escenari on els protagonistes decideixen el seu destí. En aquest nou estadi de la història apareixen personatges singulars que sota l’aparença d’elegància o de normalitat duen un secret, un abisme que, com una llosa, els asfixia. Així, els atreviments amorosos de la senyora Verdú l’han duta a una vida sense afectes on la satisfacció instantània ha deixat ja de tenir sentit; el metge, un moralista que transgredeix les lleis per ajudar a ben morir, per la rutina i l’interés acaba traint els seus principis, i a Tomàs, un personatge tan extraordinari com el protagonista, la fugida del passat el condueix a viure en la broma permanent. El viatge per a tots tres és el final, siga com a renúncia siga com a afirmació, o totes dues coses alhora. La partida de Fermí és tota una altra. La seua vida no té hipoteques. És una estrena, un món verge. Té l’avantatge que el poc que faça sumarà en el seu periple. No importa gens el temps que reste. El que valora és el repte, la vitalitat i la passió que pot fer servir per a viure segons els seus desitjos. Som, per tant, davant de dues actituds ben diferents.
La jugada literària d’Ignasi Mora persegueix l’altura, ja que integra l’humor i la seriositat a través d’una bateria de temes d’abast llarg, però fuig de ser pretensiós gràcies al contrapunt que contraresta o rebaixa les pujades de febre reflexiva. Ironia, ambigüitat i profunditat mariden bé en aquesta novel·la, conduïda per uns diàlegs sucosos i expressius, i una prosa neta, diguem-ne cristal·lina, que fa fàcil el que no ho és. Ara, la feina és del lector.
EL PAÍS, QUADERN, 20/11/2008
Descarrega’t l’original: 
fi-i-principi.pdf
Articles recents:
Ulisses II. Ignasi Mora. Editorial Moll, Palma , 2008. 194 pàgs.
Etiquetes: 2008 El País Narrativa Ignasi Mora