Hècuba, protagonista del monòleg central de Dones, dones, dones, és la cobertura mítica que irradia l’obra per ser l’emblema de la dona de tots els temps i el clam per la llibertat i la dignitat del gènere femení. Els lectors de Molins saben que la presència del mite, d’índole variada, en la seua obra no és decoració; és la lava que fa bullir de drama i sentits les històries, perquè els mites són les lletres claus de l’ADN de la condició humana. Així, Hècuba, víctima de la guerra i de l’odi dels homes, convoca, com diu Francesc Foguet en el pròleg il·luminador, un “oratori laic de veus i ressons”.
Molins és dels autors que miren el món i l’escodrinyen amb el bisturí de la inquietud i n’extrau per a la dramatúrgia fets que cremen i que representen per als personatges que els viuen un terratrèmol i un repte. La seua circumstància trasbalsa la vida dels altres i els obliga a definir-se i a actuar. És el cas de les persones que han nascut amb el cos equivocat, que ací du el nom d’Hipòlit-Sandra i és el germen de la peça teatral. L’altra ferida social de l’obra l’encarna Alberta, l’assistenta quítxua de Sofia, la mamma de la família, que ha patit en carn viva la humiliació de l’explotació i ha sobreviscut en condicions vergonyants.
El convit de la boda de Cassandra és l’anècdota que genera la confessió de les dones de tres generacions d’una família, que il·lustren les complicitats i les desavinences, les afinitats, els conflictes i els silencis inaccessibles que la formen. Els components en són: Sofia, la matriarca i fundadora de l’empresa familiar, les filles (Maria i Marta) i les nétes (Cassandra i Hipòlit-Sandra). A banda de les diferències, representen l’obstinació de ser dones emprenedores i la voluntat de marcar el ritme de les seues existències. Només a Marta li toca el paper més lleig. En casar-se amb un notari, s’acomoda a les conversions d’una vida burgesa, i a la llarga patirà els estralls de la passivitat. Les dones en l’aventura de la seua afirmació s’han d’enfrontar al context i superar situacions greus. Ser supervivents les fa més fortes i els aporta una vida interna més fecunda.
Encara que Dones, dones, dones no té la fondària d’altres obres, l’autor hi aconsegueix relleus plens de força. És brillant en la construcció simètrica i circular i en la creació d’imatges visuals i simbòliques (els llançaments del ram de boda) i domina amb sensibilitat penetrant les veus femenines, fèrtils en modulacions i revolts, que indaguen allò que som i el que significa viure.
EL PAÍS, QUADERN, 15/04/2010
Descarrega’t l’original: 
un-ram-de-llum.pdf
Articles recents:
Dones, dones, dones. Manuel Molins. Editorial 3 i 4, València, 2009. 94 pàgs.
Etiquetes: 2010 El País Teatre Manuel Molins