En aquest primer llibre de creació, La mà tallada, el crític literari Jordi Llavina fa servir l’atzar i la ironia com a bons vehicles per parlar del nostre món contemporani.
La narrativa en català entre valencians ha crescut molt i per a bé, en quantitat i qualitat. Des de finals de l’ultima dècada del segle passat fins ara ha anat apareixent i consolidant una nòmina considerable de narradors. Així, al costat dels noms grossos com Joan F.
L’última novel·la d’António Lobo Antunes presenta a través de la decadència d’una finca i d’un ministre dels temps de Salazar la corrupció política del règim dictatorial de Portugal fins a la seua dissolució i la seua incidència directa en uns personatges marcats per la solitud.
El segon recull de contes de Josep M. Argemí, Vides secretes, recrea suggerents itineraris literaris a través de les biografies imaginàries de dotze personatges singulars, que animats per una especial passió, ens duen a territoris que traspassen la frontera de l’extraordinari.
Les guerres acaben. És cert, però no per a tots, si més no en alguns punts els efectes continuen. Milions de persones tingueren aquesta experiència al final de la Segona Guerra Mundial.
Un fet extraordinari, la resurrecció de Mela pel seu germà, és l’inici d’una història d’amor pur entre tots dos, que es veurà entrebancada per una separació d’anys.
Josep N. Santaeulàlia tria en el seu bateig com a novel·lista les guerres carlines. Un tema ja freqüentat per alguns narradors actuals, com ara Joan Perucho, amb la novel·la Les històries naturals o Emili Teixidor, amb la novel·la juvenil Cor de Coure.
Cézanne: poesia i pensament fets pintura
El fracassat és la quarta novel·la de Martí Domínguez. Una bona part de lectors amb tota seguretat la qualificaran de novel·la històrica, una forma singular –si voleu– lligada a la divulgació de les idees, però històrica al cap i a la fi.
Combat sense treva contra l’oblit
Un llibre valent en un moment en què predomina el caramel literari. Cerca el gaudi estètic, però defuig la vaselina. És una novella de construcció complexa, feta de colps directes a l’estómac, a l’emoció i al cervell.
Contra la crisi, novel·la negra
«Contra la crisi, novel·la negra», ha dit John Banville. És possible.
Àlan Greus, després d’haver publicat una novel·la juvenil, L’amulet egipci, ben acceptada per la crítica i el públic, i un recull de contes, Relats de la creença, on realitzà tota una exhibició de tècniques narratives, però pobre de contingut, emprén ara, amb L’hereu, la seua
Del blanc i negre al tecnicolor
Josep Piera amb més de trenta anys d’escriptura i més de trenta llibres publicats és a hores d’ara un dels escriptors més significatius de la literatura en català.
Ningú negarà que els moments actuals són totalment incerts per a la literatura en català al nostre país. El lector en coneix de sobres les raons. No hi insistiré.
Raquel Ricart era una narradora discreta fins que amb l’aparició de Les ratlles de la vida (2010) féu un salt brutal, que el lector pot comprovar amb la publicació de dos llibres recents.
Josep M. Fonalleras i Jordi Ribas, han triat per a la seua primera incursió en el camp de la novel·la l’estratègia de la brevetat. La millor guerra del món, de Josep M.
El nom de Joan Oleza va lligat a la meua formació universitària. I el meu record és d’agraïment profund, perquè en els meus anys d’estudiant de filologia, els joves, com sempre, m’imagine, teníem el cap ple de fum, de fantasies, i molts professors també.
Francesc Bodí després d’Havanera, una novel·la pletòrica de literatura i aventures, aterra en el present. El soroll de la resta ens acosta a Àlex Ballester, un publicitari d’èxit. Un
Annibal Probus decideix un bon dia d’abandonar-ho tot. S’instal·la en la torre dels avis, envoltada de finques urbanes. Des de llavors la seua ocupació predilecta serà la mandra, la col·lecció d’errors i la contemplació del canvi continu que li proporciona l’espectacle de la vida quotidiana.
1. El conte com a gènere autònom1. Als estudiants se’ls demana sovint la definició de conceptes literaris, com ara què és la literatura, què és la novel·la, la poesia o el conte. I alguns professors s’obstinen a cercar-ne una definició il·luminadora, definitiva.
El periodista Francesc Bayarri des la seua primera novel·la, L’avió del migdia, publicada el 1992, ha volgut construir un fresc narratiu sobre la societat valenciana contemporània, en concret del període la de la transició.
El món de les transfiguracions
Una prosa àgil i unes atmosferes inquietants condueixen el lector pels camins plurals de la literatura de les transformacions i escissions. En companyia de l’altre, un recull de contes
Edicions Bromera des dels seus inicis és una aventura vinculada a l’educació, a proporcionar lectures adequades als distints nivells d’ensenyament i a un ventall ample d’interessos connectats amb els joves.
El purgatori de la intel·ligència
Posar-se en la pell d’una figura emblemàtica del passat és una temptació per a un escriptor, si més no, sol ser un procediment bastant habitual en la literatura. Un dels períodes que ha tingut més clients ha estat el segle XVll francès.
Baltasar Porcel parodia en una novel·la desbordant, Lola i els peixos morts, la vida política i social des dels anys seixanta ençà.
Un cap tallat als afores de Porto. Un gitano vell que el troba. Un periodista jove que treballa per a un periòdic popular malgrat tenir inquietuds literàries. Un advocat defensor dels pobres.
Una soltera d’una trentena d’anys viu en un pis desordenat, està capficada per trobar parella i té una mare neuròtica i alliberada. Un bon dia decideix d’escriure un dietari en què anota amb tota mena de detalls les circumstàncies de la seua vi-da quotidiana i les relacions que manté amb el món.
El somni de Johann Wolfgang Goethe
En l’experiència italiana narrada en aquest llibre autobiogràfic, Viatge a Itàlia, Johann Wolfgang Goethe, el clàssic alemany més important, va trobar l’harmonia entre la realitat i l’ideal, entre l’individu i el món.
Els camins plurals de la ficció
Les novetats que publiquen els autors valencians aquesta primavera són atractives i variades. Un any més la novel·la històrica té un pes fort en els narradors valencians.
La condició de periodista de Xavier Aliaga fa que li interesse que la realitat s’escole d’alguna manera en les ficcions. I això és un punt que s’ha de valorar, perquè l’actualitat no és molt corrent en els itineraris literaris dels narradors valencians.
Els distints camins de la novel·la actual
Els llibres de narrativa ompliran bona part de les parades de la Fira del llibre d’enguany.
Després de diverses novel·les, com El músic del bulevard Rossini o La mà de ningú, on es centrava en l’actualitat, Vicent Usó ara, sense abandonar-la, torna a un dels temes claus de la seua obra: la guerra i la postguerra.
Juli Alandes és un d’aquells narradors a qui agrada cabussar-se en els gèneres força transitats, però l’incomoda deixar-se dur per les convencions massa suades. Li cal esborrar les fites massa fixes i fabricar-se el seu propi itinerari.
Els rostres de la Xina imperial
Novel·la profundament seductora, L’Emperador conjuga amb excel·lent ofici el gust per l’aventura amb una rigorosa exigència literària.
La nova novel·la de Màrius Serra, AblanatanalbA, un títol d’allò més inquietant, s’obre amb un enigma, però un enigma ben allunyat dels àmbits negres, habituals en moltes obres
Vicent Usó és un narrador solvent, amb destresa notable per conferir veus individuals, monòlegs, climes crispats, i sobretot habilitat per orquestrar, dosificar la narració cap un final sempre rotund, com veiem en La taverna del Cau de la Lluna (2001) i L’herència del vent (2002).
Entre la quotidianitat i la crònica
Vicent Josep Escartí és un dels autors de novel·la històrica més reputats de la literatura catalana, sobretot per Dies irae, una novel·la que sorprengué per la sàvia recreació del passat i per la potència d’història màgica que fascinà molts lectors en el seu moment.
A propòsit de la jornada sobre l’obra de Ferran Torrent, entrevistem l’autor amb la finalitat que ens parle directament sobre el seu univers narratiu, sobre l’evolució de la seua obra i els neguits i afanys literaris que li preocupen en el present.
Màrius Serra (Barcelona, 1963) és un dels escriptors més coneguts de la seua generació.
Espies a la València de postguerra
Des de fa uns anys a Ferran Torrent el tempta la trama internacional. La va iniciar per mitjà d’un excombatent de l’IRA i d’un comando del Mossad que aterraren a València.
Amb un equipatge de cinc llibres de contes de bona qualitat Pere Guixà passa a formar part de la primera divisió dels contistes actuals en català al costat de Quim Monzó, Baulenas, Sergi Pàmies, Jordi Puntí i Rafa Gomar.
DG és una farsa sobre els nostres dies. El personatge que ens guia pel laberint de despropòsits és una maruja preocupada per trobar feina al seu marit. La casualitat fa que es convertesca en objecte de desig de tots els partits polítics, per bé que acabe en mans dels convergents.
Què pot passar si una persona es desperta en un creuer i, encara que reconeix les coses, se li han volatilitzat els records personals? Doncs bé, Ignasi Mora imagina una possibilitat. El protagonista ha de bregar, d’entrada, amb el qui té al davant, a l’espill. S’hi ha d’acostumar.
Carles Camps Mundó m’era un nom llunyà, relacionat amb la poesia visual dels anys setanta, en concret m’evocava paisatges retallats en figures diverses en un llibre editat a Llibres del Mall.
Salvador Company, flamant guanyador del premi Joanot Martorell de Gandia, basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa.
El present article tracta d’establir les raons de la vigència d’un gènere tan elàstic com la novel·la històrica, com també les semblances i les diferències entre les darreres novetats.
Esperança Camps ha entrat amb força en l’àmbit de la narrativa valenciana. En poc més de dos anys ha publicat dues novel·les.
Hotel Àfrica, de Cremades i Arlandis: la mirada d’un saforenc
Si Cremades, en novel·les anteriors, ens recuperava literàriament i assumia la proposta vital d’una parcel·la de la nostra història, ara des de la mateixa visió ens proposa i ens presenta un viatge -en el sentit d’aventura i de coneixement (de buscar-se i perdre’s)- a eixe món viu i actual.
Iborra, un home de moltes lletres
El nom de Josep Iborra va associat al dels escriptors de la postguerra que maldaren per superar la barrera d’una cultura de campanar. I sobretot va lligat a una figura clau, la de Joan Fuster, qui el va estimular en els seus inicis com a escriptor.
Un altre llibre que he rellegit a gust aquest estiu ha sigut Arran de precipici de Josep Piera, publicat per Destino, que si el comparem amb la versió original comprovarem la força actual de la seua prosa.
Imatges múltiples d’una vida canviant
El desfici creatiu és ben perceptible en la ja llarga trajectòria literària de Jordi Coca, interessat en embarcar-se en cada obra nova en un àmbit no transitat encara.
Introducció a «Olga» de Chiara Zocchi
La infantesa i l’adolescència han sigut sempre una permanent font d’inspiració per als escriptors. En la novel·la clàssica es presentaven amb un cert distanciament; normalment, corresponia a un protagonista adult evocar els seus records d’infantesa.
L’autor de La decisió de Sofia, relata en aquests emotius contes tres moments significatius en la vida d’un jove americà dels anys trenta i quaranta.
A Jerusalem (Edicions 62) de Josep Piera és molt més que un llibre de viatges. Jerusalem una és una metàfora, un polvorí cultural carregat de simbologia (com ho són els noms dels personatges).
Ho confesse: no tinc cap fascinació per la novel·la juvenil. En llig perquè forma part del meu ofici. Això no lleva que reconega que és un gènere d’una transcendència fabulosa tant en el circuit educatiu com en el literari. A més, contra el tòpic, no és un gènere gens fàcil.
L’aparició de dones joves mutilades trasbalsen el París de 1897. És moment del sorgiment dels sistemes moderns d’investigació policíaca i forense, basats en la minuciositat, en el rigor i en l’anàlisi científica, encarnats en personatge potents: l’inspector Béziers i el forense Locard.
L’aura contaminada de València
Xavier Aliaga és va consolidar com a novel·lista amb el retrat generacional potent pintat en Vides desafinades (2011).
El nou llibre de Josep Navarro Santaeulàlia és una novel·la complexa que se serveix d’una història d’enveges i temors, d’infidelitat i frustracions, a fi d’explorar les febleses d’una existència aparentment estable.
L’illa de Maians, de Quim Monzó
L’Illa de Maians, el nou aplec de contes de Quim Monzó, ens confirma una vegada més la indiscutible qualitat literària i la consagració del seu ofici com a fabulista. Fabulista, amb el
Francesc Serés és un dels narradors més sòlids dels nascuts després dels anys setanta atés que la seua obra posseeix amplitud de mires i ha explorat amb valentia fronts diferents. La seua producció avança en forma de projectes d’una potent ambició literària.
La força indòmita de la passió
Joan Francesc Mira, en els notables relats de Quatre qüestions d’amor, combina la crònica i la ficció per narrar la diversitat del comportament humà quan es viu la sexualitat o la passió amorosa com un fet extraordinari i diferent a les convencions dominants en cada moment.
La força literària del record i del present
El nou llibre de Piera no és concebut com a unitat lineal, avança al voltant de diversos eixos
Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Josep Carner, s’han reeditat algunes de les seus traduccions més celebrades.
La joia de viure a pesar de tot
Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa.
Amin Maalouf ens explica en Els jardins de llum, després de segles de mentida i oblit, la vida de Mani, un home que volgué superar el fanatisme i la intolerància del seu temps.
De nou Mequinensa, l’univers narratiu mític, de Jesús Moncada.
En aquesta magnífica i divertida obra de Sterne, Un viatge sentimental, el plaer de l’experiència manté desperts els sentits i la intel·ligència del narrador.
La narrativa breu i Mercè Rodoreda
Amb una rapidesa inhabitual i que és molt d’agrair s’han publicat les Actes del Primer Simposi Internacional de Narrativa Breu, celebrat a València els dies 28, 29 i 30 d’abril de 1998.
Heròdot va dir que la història servia perquè “els esdeveniments dels homes” no “s’esvaïsquen amb el temps”. És una aproximació bàsica, però és el principi fonamental de la memòria. El record ajuda a pastar el que hom ha sigut, és i vol ser.
Amb aquest títol que estrafà un altre de John Dewey –l’art com a experiència–, es vol assenyalar que una bona part de l’obra de Josep Piera germina des de la seua experiència personal.
En aquesta obra Josep Piera lluita amb pertinaç obstinació contra la destrucció del temps per expressar la fràgil bellesa de les coses.
Les ambivalències d’un home corrent
Si algunes novel·les de Jordi Coca, com ara L’emperador i Sota la pols, eren novel·les d’iniciació, En caure la tarda ens situa de ple en l’espiral del final.
Les espurnes càustiques de l’humor
Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per a tractar de l’educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual.
Eduard Márquez és segurament dels pocs autors de la nostra literatura que podia passar perfectament per ser suís o austríac, perquè la seua obra està poc connotada per la història i el territori del país, i a més, els referents i els personatges obsessius, i de vegades freds i abstractes, dels pr
Les geografies literàries dels escriptors valencians
Per a un manual d’ús correcte de la literatura catalana al País València una primera instrucció: manipular-ho amb cura. Per les seues condicions, és una literatura més esmunyedissa del que sembla i condueix sovint a la confusió.
El bateig literari d’Anna Moner és una bona sorpresa. Les mans de la deixebla, premi Enric Valor, és una proposta potent i suggeridora que, amb l’evocació de l’univers de Frankenstein, ens transporta a la temptació fàustica, a l’exploració dels límits i als problemes de l’excés.
Tabucchi presenta en el seu últim llibre Somnis de somnis. Els tres últims dies de Fernando Pessoa, uns relats plens de màgia i passió per la literatura.
El món de les aules ha tingut més fortuna en el cinema que en la literatura.
Literatura social amb majúscula
La passa de fulletons televisius ha conduït a considerar Germinal una mena de culebró avant la lettre, però el reclam periodístic redueix a mera caricatura les serioses pretensions de l’escriptor francès.
L’arrasada terra de la fortuna
Si Erasme alçara el cap, sens dubte inclouria en Elogi de la follia l’actual govern valencià i la llista llarga de desficacis que la seua actuació i les seues polítiques generen.
L’art no s’atura. Els camins de la renovació de la literatura en llengua catalana
Qualifiquem alegrement els anys 70 dels segle passat com la dècada que promogué tots els deliris literaris possibles i per haver.
L’obertura de mires enmig de la tragèdia
Martí Domínguez, a través de les novel·les dedicades al comte Buffon, al pintor Tischbein i a Goethe, a Voltaire i a Cézanne, ha aconseguit ordir un ambiciós cicle novel·lístic que, cosit amb una fórmula àgil i ben greixada de difondre idees, ens mostra l’evolució de la modernitat i dels meandres
La publicació de La imatge en dos volums és, sense cap mena de dubte, tot un esdeveniment en la vida literària en català. I ho és per dues raons. Primera, perquè per finalment recull una bona part de la producció de Josep Palàcios en una via comercial normal.
A Emboscada a Fort Bragg, un jove soldat homosexual és assassinat. Un programa de TV dedicat a casos escandalosos espia amb càmeres ocultes els soldats sospitosos per aconseguir proves contra ells.
Memòria personal dels quaranta
Nèstor Luján és un periodista d’una curiositat immensa i lectures vastes que ha ficat el nas i la ploma en tots els terrenys possibles, estimulat per la vivesa i ironia que ha caracteritzat tota la seua vida d’escriptor, i que li ha permès de comprendre qualsevol manifestació humana.
Es pot recuperar la llum d’una posta de sol? És possible aferrar un moment d’efímera felicitat? I aturar les gotes de pluja que cauen del cel?
La novel·la Les cendres d’Àngela narra la dura infantesa del protagonista, nascut al Brooklyn dels anys trenta i criat en els suburbis de Umerick.
L’última novel·la de l’escriptor Pau Faner, Per una mica d’amor, relata les aventures d’un menorquí del segle XVIII al Nou Món.
Pel laberint d’una vida de ficcions
Silvestre Vilaplana és un autor amb obra ja respectable: un grapat de llibres de poesia i de literatura juvenil i uns quants títols que pertanyen, si em passeu el convencionalisme, a la divisió gran.
Stephen Crane (1871-1901) hauria aconseguit la fama de Hemingway si haguera viscut més. Morí molt jove, després d’una agitada carrera com a periodista. Com a narrador va deixar una esplèndida novel·la, El roig emblema del coratge, i uns bons contes, entre ells El monstre.
El llibre, tot i ser irregular, és una bona proposta introspectiva sobre els dubtes, les angoixes i els bons propòsits dels perfils humans.
Propostes didàctiques per a «Ombres en la nit»
INTRODUCCIÓ
Per a aprofundir en l’obra i que la lectura resulte més suggeridora et plantegem tot un seguit de propostes obertes, canviables i modificables segons els nivells educatius, els
Pulsions en un moviment permament
Rafa Gomar és un dels pocs narradors valencians que practica amb assiduïtat el relat breu i en el seu cinqué llibre de relats ens ofereix vint històries que s’emmarquen en el territori de l’aparent quotidianitat.
Quadern de records. Cremades i Arlandis
Ens trobem davant un llibre de festes gens convencional. Amb això només ja ens podríem donar per satisfets. Si, a més d’això, afegim que el text literari i les fotos que l’acompanyen són d’una qualitat ben remarcables, la satisfacció ja es desborda.
En els darrers temps la història s’ha accelerat tant que ha trastocat profundament la vida dels homes, ja que abans —si més no, ho pensem— entre mort i vida podia passar un període d’història; ara, vivim transportats per dos o més. Aquest és el repte de Ferran Torrent en Bulevard dels Francesos.
Quan la realitat dansa en la ficció
Muriel Villanueva començà a sonar en les travesses literàries a partir de La gatera (2012), si més no és aquesta la impressió que tinc. Però ja abans havia fet la campanada amb un tema de nova generació, les famílies homoparentals, en aquest cas composta per dones.
Quan les històries esculpeixen les persones
Raquel Ricart, coneguda sobretot per la seua literatura orientada als joves, aconsegueix amb el darrer llibre, mereixedor del Premi Octubre de narrativa, donar una empenta significativa a la seua trajectòria literària.
Quatre dècades de narrativa valenciana moderna
L’any 1973 fou un any insòlit. De colp i volta, després d’una llarga travessia pel desert, sorgeixen els Premis Octubre amb una voluntat modernitzadora. De fet, els primers guanyadors eren molt joves: el narrador Amadeu Fabregat i els poetes Joan Navarro i Salvador Jàfer.
Relacions humanes que pugen i baixen
El conte no sempre té sort en el circuit literari, però és un gènere que sol atraure perquè se situa al bell mig d’una cruïlla de camins.
A Alfons XIV. Un crim d’estat, premi Sant Jordi, Luís-Anton Baulenas analitza els mètodes operatius i els serveis secrets de la política de Franco.
Saltant d’una travessa a l’altra
Carme Manuel pertany a una promoció de Filologia bastant potent, llicenciada l’any 1982.
El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic Vermell d’Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d’efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador.
La circularitat del temps poètic i els atzars de la percepció s’entrellacen en aquest relat clau del romanticisme europeu.
Isidre Martínez Marzo és un dels lírics valencians amb una personalitat més definida.
Rafa Gomar és un dels pocs narradors valencians que practica amb assiduïtat el relat breu. Ha conreat el dietari en Donato, 2, 27 i la novel·la juvenil amb En blanc i negre i Rin, però on ha mostrat, ara per ara, el seu talent narratiu és en l’exercici del conte.
Xavi Sarrià, com el lector sap, és el cantant d’Obrint pas. En les seues cançons s’observa ben a les clares un solatge literari significatiu, amb una atenció especial cap a l’estructuració de les lletres.
Traficants de viatges i paraules
Joan Benesiu acaba de publicar Gegants de gel, una novel·la inquietant i enlluernadora alhora. Qui és Joan Benesiu?, es preguntarà el lector. Abans de contestar, cal fer cinc cèntims sobre alguns fils que cusen el seu univers narratiu. Joan Benesiu no és Joan Benesiu.
Aquest estiu he volgut rellegir-me amb la calma que proporcionen els dies estivals Purgatori, l’última novel·la de Joan F. Mira. Una lectura més pausada m’ha confirmat el que ja sabia, que ens trobem davant d’una molt bona novel·la escrita amb l’ofici i la gosadia dels grans narradors.
Un any després, si fa no fa, de publicar L’home manuscrit, en un acte on dos autors valencians havien de llegir la seua obra, Manuel Baixauli explicà la història fabulosa de la seua malaltia, la síndrome de Guillain-Barré, que el deixa totalment paralitzat al llarg de quaranta-dos dies.
Una col·lecció de relats que exploren les múltiples maneres de com l’irreal i el pànic s’instal·len i trastoquen situacions quotidianes i d’aparença intrascendent.
Un bon moment per a la narrativa valenciana
En els últims temps la narrativa valenciana ha crescut en nombre d’autors i en diversitat de temes i estils, encara que la falta d’una vida literària completa oculte la vitalitat que mostren els autors valencians.
A El caça zero, el brunzir d’un kamikaze de 1945 persisteix en Laura Calson, òrfena d’un oficial mort al Pacífic. Obsedida per un pare que no ha conegut, durà a terme una difícil recerca més dura que les relacions que manté amb la mare i els avis, entestats a amagar el passat.
Un grapat de novel·les. La prosa, de la novel·la al relat, i de la realitat a la ficció
El protagonisme literari durant una bona part de l’any passat va recaure, no podia de ser de cap altra manera, en el Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, per descomptat, però des de la Fira del Llibre precedent cap ací s’han editat un grapat de novel·les que cal tenir presents, ja q
Les nostres editorials tenen abandonada totalment la traducció de narrativa.
Què du a transfigurar-se en Unai Siset autors tan diferents com P.Alapont, M.Baixauli, V.Borràs, E.Camps, A.Greus, U.Lozano i V.Usó? Diversos motius.
Urbà Lozano va començar a cridar l’atenció amb Plagis (2008), un llibre fresc i divertit.
Un silenci sec: un llibre recomanable de Puigdevall
Els premis Octubre han passat l’última prova amb bon peu. La qualitat de les obres ho confirma.
Un viatge als budells de la realitat
El gènere negre és un via ràpida per a entrar en els budells de la realitat, per a explorar la crueltat humana. I això és el que fa Vicent Usó en l’última novel·la, La mà de ningú, que n’explora el clima de tensió i defuig dels detectius.
Un viatge per la prosa i poesia més recent
Parlar de la crisi que viu el llibre és a hores d’ara un tòpic, un tòpic inevitable, perquè amaga un drama com una seu: caiguda de vendes, desaparició de llibreries, editorials que tanquen les portes.
Una balena al cor de la ciutat
Adolf Beltran és un dels periodistes valencians que posseeix una “autoritat moral” ben reconeguda per la profunda responsabilitat amb què encara el treball: és ben palesa la seua obsessió per auscultar la realitat valenciana –i no només valenciana– en totes les variants –política, urbanisme, ciut
Rafa Gomar és un dels noms que falca la nostra narrativa, encara que segurament no siga d’aquells que sonen en el bombo de les apostes.
Alguns lectors poden pensar, d’entrada, que Juli Alandes és un escriptor temerari per endinsar-se en les terres movedisses de les manipulacions sagnants que ha fet de la història la dreta valenciana per afirmar que el valenciano és una llengua que no té res a veure amb el català, ja que Ja
Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la crítica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —“bonissímes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundèn
Els treballs perduts consolida J. F. Mira com un novel·lista sòlid d’una obra ben personal, que reclama un lloc destacat -i una major atenció en la narrativa catalana.
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
Ferran Garcia-Oliver és un medievalista amb vocació literària forta. Ho demostren els diversos dietaris que ha escrit, com ara el darrer, El vaixell de Genseric, un títol de pes, i la novel·la La Veu d’Odiló.
Una temporada de ficció. Panorama d’un curs fecund en les lletres valencianes
El curs literari va començar potent. El va obrir a l’octubre Ferran Torrent amb un títol atractiu, Les ombres en la nit (Columna), una novel·la de suspens i, per tant, d’entreteniment, però carregada de pólvora.
Ferran Torrent l’any 2011 féu una parada en la línia narrativa encetada amb la trilogia que obria Societat limitada (2002), alguns aspectes de la qual s’eixamplaven en Bulevard dels francesos (2010).
Víctor Labrado amb La guerra de quatre, publicada el 2002, va convertir el testimoni d’uns homes i dones que patiren en la seua carn els cruels efectes del franquisme en una obra literària.
Fa poc, en el número 45 de Caràcters, Marc Romera en parlar dels impulsos i les aportacions dels nous narradors catalans ho feia sense trepitjar-se el dits i no establia barreres temporals fixes.
Claudi Maria Safont, l’editor protagonista de la novel·la Tota d’un glop, és capaç de fer servir qualsevol mitjà, incloent-hi l’escàndol, per tal de promocionar els seus autors.
Viatge al centre del desconcert
La trilogia que Joan Francesc Mira (València, 1939) dedica a la seua ciutat és una empresa valenta per la intenció i per l’estil exuberant, ací volgudament assagístic. Com en les dues primeres, el substrat mític i de referències recorre i sembra l’obra.
Esperança Camps s’estrenà com a narradora el 2004. Des de llavors fins ara ha bastit una obra de dimensions estimables i que gràcies a unes constants i a la diversitat temàtica perfilen un univers literari ben personal.
A les acaballes dels anys vint, i de la mà de Burnett, va sorgir, dins la novel·la negra nord-americana, el subgènere crook story, un corrent novel·lístic que prescindia del protagonisme del detectiu i oferia la perspectiva del delinqüent professional.
Antoni Dalmases aconsegueix en Al mig del camí una densa novel·la de reflexió sobre les contradiccions i perplexitats del món actual, guiada amb mà ferma per mitjà d’una estructura fragmentària, d’episodis breus i veus variades que s’entrecreuen per donar sentit a unes vides plenes de llum
Jordi Colonques s’estrenà com a narrador a les acaballes dels noranta del segle passat. Era molt jove. Publicà uns quants llibres. Després ha estat uns quants anys sense publicar. És un autor que es decanta per la literatura de guerrilla: caricaturitza el món actual amb calibre gros.
La relació dels escriptors catalans i illencs amb València és sempre problemàtica i vacil·lant per les raons que els lectors saben de sobres. Per tant, la relació amb el País Valencia, quan n’hi ha, se circumscriu a la intimitat i a la presencia puntual motivada per actes culturals.
Ferran Torrent és avui, sense cap mena de dubte, l’escriptor més popular de la literatura en llengua catalana i ha convertit la València contemporània, o si més no una determinada visió, en un dels imaginaris literaris més actuals i coneguts pels lectors, especialment del Principat, on el novel·l
Viure és cremar, anar cremant-se
Rafael Xambó és un home de moltes cordes, professor de sociologia —expert, entre altres coses, en temes de comunicació—, articulista i cantant.