Els prejudicis ens mengen. No sempre, cal dir-ho. Però n’hi ha alguns, no sabem ben bé per què, es perpetuen. Un n’és l’avorrit terme de realisme de postguerra europea i espanyola. Les generacions posteriors sovint hem recriminat els seus autors que rebolcaren la literatura en el fangar de la urgència quotidiana. Els hem retret que confongueren vida i ficció i que renunciaren a la preocupació formal. Amb els anys hem aigualit la nostra desconfiança, però no tant com caldria.
Un cas on s’esmicolen els nostres tòpics és la polièdrica poesia de Vicent Andrés Estellés, que gràcies a la descoberta recent, per part de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig, d’una versió inèdita de L’inventari clement i, sobretot, a l’aparició de Com un vers mai no escrit, de Ferran Carbó, torna a ser actualitat. El llibre és una anàlisi exhaustiva de la poesia estellesiana dels anys cinquanta, una dècada prodigiosa en la trajectòria del poeta valencià. Ferran Carbó estudia el període de formació del poeta, des dels seus inicis en castellà els anys 40, sota la direcció del garcilasisme, i la progressiva urgència de desfer-se’n i d’indagar en un univers que evocarà els efectes de la Segona Guerra Mundial a Europa i l’amargor i l’asfixia de viure en el pou sense vores de la dictadura franquista. El viatge quallarà ja en els seus llibres escrits en català. Mentrestant l’autor feu provatures tant en una llengua com en l’altra, que preferí deixar en el fons del calaix.
La primera aportació de Carbó és aclarir l’ordre cronològic del període estudiat ja que la distribució de les Obres completes és caòtica i no sempre resulta fàcil fer-se una idea de l’evolució literària d’Estellés. Ara podem veure amb claredat que la segona part dels anys cinquanta fou un prodigi en la trajectòria d’Estellés, perquè, entre altres títols, va escriure L’Hotel París, Testimoni d’Horaci, L’entreacte, Llibre d’exilis, Coral romput, El monòleg, Llibre de meravelles, una part de les Èglogues, i Primera soledat. Déu ni do! l’allau de sorpreses que contenen.
Les línies mestres que orienten la lectura de Ferran Carbó es dirigeixen a subratllar la modernitat i l’originalitat de les formes que experimenta el poeta de Burjassot. A Estellés, que rebutja la literatura ortopèdica i de coentors diverses dels sectors oficials, li calien uns altres impulsos, que trobarà en l’home concret —l’individu conté tota la humanitat, deia Fuster seguint Montaigne—, que era l’única via d’expressar l’horror, els somnis i la falta d’horitzons d’aquells individus perduts en la terrible història de la postguerra europea. Estellés veu que les persones comparteixen una mateixa nit, però formen un món multidimensional de visions i interessos, una realitat travessada per la confusió personal i col·lectiva. Com va pastar Estellés aquest maremàgnum? Amb un repertori de recursos innovador i divers. Perfila veus i personatges diferents, integra temps allunyats (línia que iniciarà amb Testimoni d’Horaci, on conflueixen l’univers de Hamlet amb el present), unes vegades aposta per la crònica i la confessió, mentre que unes altres s’encarrila per la descripció, el monòleg, A més, la voluntat d’oferir una visió molt àmplia de la vida el du a integrar un nombre ingent de referències de tota mena, amb una predilecció especial per convocar escriptors de distintes èpoques i reconvertir amb una gràcia sorprenent tant elements populars com gèneres tan desfasats com poden ser les èglogues. Per fer navegar tanta dispersió, recorre a l’oralitat i el llenguatge col·loquial i les imatges inesperades de la vida quotidiana. Estellés es bastí, lluny de les convencions, una sintaxi de gran elasticitat per conduir un discurs camaleònic capaç d’integrar en una mateixa seqüència la impressió subjectiva i l’escena col·lectiva, la descripció i la reflexió, el soliloqui i l’enumeració. Amb aquest ventall d’instruments factura amb una eficàcia d’impacte Coral romput, unes immenses muntanyes russes d’idees i de sensacions. Si en aquest poema ens trobem en el centre del remolí d’una consciència, en el Llibre de meravelles, seguint l’esquema dels retaules de la pintura medieval i renaixentista, construeix una novel·la episòdica per reflectir una ciutat i un temps. A través del comentari detallat de Ferran Carbó, el lector comprovarà que Estellés és un escriptor únic, de voracitat inaudita, autor d’una literatura de gran vitalitat, plena de desficis de tota mena, de passions frustrades i d’afanys que no acaben de ser mai.
EL PAÍS, QUADERN, 10/12/2009
Descarrega’t l’original: 
quan-rebenten-les-paraules.pdf
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
Font: ccaa.elpais.com
Com un vers mai no escrit. La poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta. Ferran Carbó. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Monserrat. València/Barcelona, 2009. 274 pàgs.
Etiquetes: 2009 El País Assaig Poesia Vicent Andrés Estellés